Des que vivim immersos en aquesta manera de viure en que estem constantment
compartint tot a internet, l’últim viatge que hem fet, l’última festa que ens
hem pegat, l’últim disc que hem comprat...al final posarem fins i l’última
deposició que hem deixat al senyor Roca. La veritat és una tendència excessiva
per ami.
El cas és que una moda bastant
estesa és realitzar versions de vídeos o videoclips, ja va passar amb el HarlemShake, tothom fent les seues versions d’aquest vídeo. Fins i tot Youtube va fer
una de les seues...proveu a posar “do the Harlem shake” sense les cometes al
cercador de vídeo i veureu que passa... :p
Doncs ara és el torn de fer versions del vídeo de l’Anna Kendrick ,
anomenat Cups (Pitch Perfect's "When I'm Gone"). Ací teniu un
playlist amb algunes de les versions. Algú s’anima? El curiós d’aquest cas, és
que no sols fan versions de l’anteriorment citada cançó, sinó que en esta
ocasió també s’hi fan versions d’altres hits.
Aquests vídeos casolans solen ser divertits, almenys de fer-los, ja que has
d’intentar coordinar als amics i gravar, riure, gravar i finalment potser ix
alguna cosa de trellat, almenys dins d’esta tendència de compartir, gravar-se i
fer-se fotos...hi ha alguna cosa divertida per a fer amb els amics i amb
contacte físic!!
Esta setmana sembla que es faran tots els actes inaugurals per al curs
acadèmic 2013- 2014. Dimarts, dia 22 d’octubre,
començarà el Centre Públic Sant Carles deFormació de Persones Adultes amb la presentació del curs que anirà
acompanyada de la classe magistral de Carme Agulló i tot seguit unes cançonetes
amb el socarrat, Andreu Valor. L’acté es realitzarà al Centre Cultural de Caixa
Ontinyent a les 19h.
Però clar, a Ontinyent també tenim universitat, per tant, dimecres , dia 23 d’octubre, es durà a
terme la inauguració del curs de la Universitat
de València a Ontinyent, amb monòleg de Mariua i concerts d’Òscar Briz i
Noah Histeria, tot començarà a partir de les 16h al campus d’Onitnyent, a l’edifici
Lluís Vives.
Però el Cine Club Utiye també podríem dir que celebra l’inici de curs amb l’habitual
Mostra de Cinema, concretament este any serà la 12a. La inauguració de la Mostra de Cinema serà el dijous, 24 d’octubre, al Teatre Echegaray i es comptarà amb la
presència del televisiu Eugeni Alemany i es farà una projecció de Nanook l’esquimal
amb música en directe d’Avelino Saavedra i Josep Lluís Galiana. A més no deixeu
de consultar la web de l’Utiye per a saber la resta de projeccions.
Però fins i tot dissabte, 25 d’octubre,
tenim la V Jornada sobre el valencià
organitzada per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, i també el musical Balansiyyaal Teatre Echegaray (sols
queden 4 entrades anticipades) a les 19.30h i per acabar-ho de rematar el diumenge II Fira d’Associacions de la Vall
d’Albaida, que compartirà amb la ja tradicional
FIRAVILA.
I usually write in this blog in valencian, but
today I thought that maybe I have to start writing some of my posts in English,
just to force me to improve my written English, so that is what I’m doing.
To start the English section I want to comment
something funny that I discovered some weeks ago. In slang English people use
the word “love handles” as we here in Spain use “michelines”, this "love
handles" in case you don’t know what it is…it’s that fat part some people
(like me) have in their waists.
The funny part it’s that this area when it gets
fat, you really can handle it. And I supposed this area is a loved part to
handle, because when you’re in love, you let you go and maybe you don’t take so
serious the diet or the gym…. So your lover can have a part to grab you and
touch you.
To end I let you here a video from the
well-known singer Mika.
Passa molt poques vegades, però quan veus un tràiler que t’enganxa automàticament, a la primera sense més ni menys, és genial, tot i que se’t queden unes ganes horribles de veure la pel•lícula immediatament i de vegades hi ha un marge de temps fins l’estrena bastant considerable, com per exemple amb “Barcelona, nit d’estiu” que s’estrenarà el pròxim 6 de setembre. L’altra gran pega, és quan no vius a Catalunya i una estrena com aquesta potser mai es faça als cinemes comercials i si es fera seria doblada, perdent tota la riquesa de varietats lingüístiques que hi apareixen a la pel•lícula. O sempre ens quedarà l’opció d’esperar al Cinema en Valencià o algun cineclub per tal de poder veure-la.
Siga com siga, dona gust trobar-se amb una bona peli i més encara amb un tràiler que genera tantes ganes de veure aquestes històries que se’ns volen contar. I a més, amb un repartiment de luxe com Francesc Colomer que va fer “Pa Negre” amb el que rebé el Goya al Millor Actor Revelació, Jan Cornet que ha treballat a “La Piel que Habito” amb la que va guanyar el Goya al Millor Actor Revelació o Àlex Monner, el Lleó de “Polseres Vermelles” que a més ha participat a pel•lícules com “Rec 3” o “Els Nens Salvatges”, per aquesta última guanyà el Gaudí al Millor Actor Protagonista
Amb tot vos recomane enfervoridament aquesta pel•lícula, ara, això sí, haurem d’esperar encara una mica...
Hui he vist “El Skylab” dirigida i interpretada per la francesa JulieDelpy. Aquesta era una de les tantes pel·lícules pendents que tinc. El cas és
que al llegir una entrevista d’aquesta actriu i directora em va motivar molt a
veure aquesta pel·lícula i algunes altres en les que Delpy participa.
Primer em vaig interessar per les “Before sunrise” i “Before sunset”, ja
que ara s’estrena la tercera entrega "Before Midnight". Aquesta trilogia, tot i
tindre pendent l’última, sabem que va sobre la història d’amor de Jesse i
Celine, que en la primera pel·lícula es coneixen a un tren i passen una de les
millors nits de la seua vida a Viena. En la segona es retroben després d’uns
quants anys a París i en l’última, la història es desenvolupa en Grècia. La
veritat m’han agradat molt les dues primeres i estic desitjant veure la
tercera!
Però, anem a centrar-nos amb “El Skylab”, una comèdia familiar i tendra
situada als anys huitanta. En la pel·lícula vèiem una escena en que tots els
cosins i cosines van a un guateque, on es notava que eren a un poble menut,
perquè en aquell espai hi convivien des del més menuts amb 8 anys fins al més
major amb 17 anys. Mentre ballaven els menuts sonaven “Born to be alive” del francès
Patrick Hernandez i "Alone Again(Naturally)" de l’irlandès Gilbert O'Sullivan. En acabar la pel·lícula em
vaig posar a investigar aquesta última cançó, ja que a ma mare li sonava haver
escoltat una versió en castellà, però el que he acabat descobrint és que “Alone
Again” té un fum de versions, concretament segons wikipedia existeixen 23. La
majoria són en anglès, però hi ha una en castellà que li canvien prou el
significat. Les versions que més m’han atret han sigut la de Elton John i els Pet
Shop Boys, Shirley Bassey i la de Nina Simone. Aquesta última m’ha sorprès perquè
té un toc asiàtic en el pont de la cançó, molt curiós.
El cas és que mai sabem com, per una entrevista, que m’ha portat a una
pel·lícula en la que sonava una cançó que coneixia, però que no sabia que tenia
tantes versions tant curioses i precioses, he acabat descobrint unes cançons i
la importància d’Alone Again (Naturally).
El Whats App, l’aplicació que ha revolucionat la missatgeria instantània,
com bé molts ja sabeu no és gratuïta, sinó que et donen un any o any i mig
inicial per a que descobrisques les grans virtuts d’aquesta eina que et
facilitat molt la vida actual.
El cas és que quan caduca, si mires per internet hi ha diferents propostes
per a poder tornar a tindre’l en funcionament. Però ara vos contaré el meu cas
concret, m’ha caducat ja quatre vegades i l’únic que he fet és esperar uns dies
i sense fer absolutament res s’ha ampliat el servei. Les tres primeres vegades
sols em van ampliar un mes, que ja sumen un total de tres mesos i vaig haver d’esperar
dos o tres dies per a eixa renovació del servei. Però aquesta última vegada m’han
ampliat fins desembre! I sols vaig haver d’esperar un dia. De fet, existeix una
altra diferència, perquè les tres primeres vegades havia d’entrar a l’aplicació
per a que renovara, però esta vegada sense entrar, senzillament al connectar el
3G es va fer sola aquesta ampliació del servei. En un dia o dos de diferència
la meua a la meua germana també li caducava el servei (després d’una ampliació
d’un mes), i a ella també li han ampliat fins desembre. Sembla que Whats App ha
decidit allargar aquestes ampliacions, ja veurem si ho han fet amb algun
intenció.
Qualsevol ho podria dir,...esta xica ara que reprèn l’escriptura regular
del blog i de sobte para de penjar opinions o ratlladures mentals, de fet
alguns dels meus pronòstics han fallat una mica, després vos contaré quins. El
cas es que he començat esta setmana a impartir un curs i la preparació del
mateix ha sigut durant tot aquest temps que no he escrit, de fet encara em
queda prou per preparar i fer, però intentaré recuperar ni que siga almenys la
regularitat d’un escrit per setmana :p
Anem de cara a la barraca, el que m’ha portat a escriure, aquesta errada de
pronòstic del que vos parlava abans, doncs resulta que és del final de How I met your mother (tranquils que no
vos desvelaré res...no faré cap spoiler).
El cas és que no acaba la sèrie (com vaig pronosticar), encara que no anava
tant errada, ja que la novena temporada serà especial, de fet tal com es diu a
la esta pàgina web http://how-i-met-your-mother.wikia.com/wiki/Season_9
els capítols d’esta temporada seran reconeixibles, ja que seran totalment
distints de la resta de la sèrie. Però el que realment acaba donant-me un poc
la raó es que tota la novena temporada serà durant el cap de setmana de la
boda!!! És a dir, argumentalment ja no hi ha res més que contar, la boda i
prou, però tota una temporada per a contar això? Ben és cert que hem de veure,
encara, com coneix a la que serà la mare dels seu fills... i dic encara, perquè
portem 8 temporades i encara no es coneixen!! El que està clar és que faran flashbacks i flash-forwards, tal i com ens tenen acostumats en aquesta sèrie,
però n’hauran de fer molts.
Així que la veritat ha sigut un pronòstic errat a mitges...perquè en
realitat no queda més que contar la boda. Ara, ja vos dic jo que la boda la veurem
ben vista! De fet no pense perdrem cap capítol, perquè de ben segur s’ho hauran
de treballar molt per a estirar tant un cap de setmana. Veure’m que ens tenen
preparat!
Hui enlloc d’escriure sobre alguna sèrie canviarem un poc, perquè val a dir que la humanitat no sols viu de sèries i pel•lícules, de tant en tant algun programa de televisió també potser un bon aliment per a la nostra ment. Concretament podríem parlar del programa de televisió “Un país para comérselo”, ja que ahir el vaig estar veient i per a variar em va vindre al cap un pensament recurrent...”com m’haguera agradat fer aquest programa!” Sempre menjant, bevent, bones vistes, molta gent interessant! Crec que és en diferència un dels programes més apetitosos de la televisió, mirant a Imanol Arias i a Juan Echanove menjar...encara que siguen les dotze de la nit t’entra fam!
Però el que em va cridar ahir l’atenció fou el tema calçots. Resulta que estaven per Tarragona, Valls, Reus, Cambrils... i clar havien de parlar dels calçots, un tema que em crida l’atenció des que els vaig provar a Beniarrés a la calçotada popular. El cas és que van explicar que es diuen així, perquè els calcen amb terra, perquè vagen fent-se llargs i també van comentar que quasi que esta manera de cuinar-los es va descobrir per error, ja que conten que a un home se li van cremar els calçots (sense pretendre-ho) i enlloc de llançar-los a la brossa va decidir pelar-los i per tant descobrir la millor manera de menjar calçots.
Aquesta revelació em va fer pensar que aquest no és l’únic descobriment que s’ha fet per casualitat o error. De fet, de seguida em va vindre a la ment el Post It, que es comenta que algú per error no va donar amb una bona manera de fer pegament, pensava que no li havia eixit bé i un company de feina de seguida li va trobar una utilitat al fet que apegara i desapegara i inventaren el Post It.
I clar, he volgut fer una xicoteta cerca sobre el tema de fer descobriments per error i he anat a par a aquest escrit del bloc “La piedra de Sísifo” on parla del concepte serendipitat, que no vol dir altra cosa que: “Descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d'una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents” segons el diccionari.cat.
El concepte aquest és molt curiós ja que molts invents com els raigs X, l’LSD o el microones s’han descobert per casualitat. Si voleu podeu llegir l’escrit del bloc que he mencionat abans, ja que allí en comenten alguns més. Si penseu aquesta serendipitat seria com una inspiració a l’inrevés, perquè d’un error naix un gran descobriment, això sí tant per a un moment inspirat com per a la serendipitat t’han de pillar treballant!
Ahir preparant-me un curs que he de donar en breu vaig descobrir un
concepte que no havia sentit mai pel seu nom, tot i que si que sabia de la seua
existència, concretament fou la càmera estenopeica. Recorde que de menuts al
col·legi amb una capsa de sabates vàrem fer una càmera d’aquestes, és a dir,
una càmera sense cap tipus de lent, amb un xicotet orifici actuant d’obturador
i un paper fotosensible. D’aquesta manera aconseguíem una fotografia sense
haver de revelar i semblava màgic.
Doncs ahir li vaig posar nom a aquest tipus de càmera, mentre em preparava
aquest curs, però el millor fou que per la nit llegint El Pais Semanal, que
solc llegir durant la setmana em vaig trobar en l’article “El tiempo cabe en una lata” escrit per Borja Hermoso. Precisament aquest reportatge parla d’un
projecte que s’està duent a terme arreu del món mitjançant càmeres
estenopeiques realitzades en llandes de refresc http://www.timeinacan.org/. Es tracta de
posar un paper fotosensible dins la llanda de refresc, fer un orifici de 0,22 mil·límetres
de diàmetre, posar una mica de silicona per enganxar la càmera als llocs més
curiosos i de deixar un bon temps la càmera fent el seu paper, és a dir,
mitjançant l’ennegriment del paper fotosensible, plasmarà el que capta per
aquest xicotet orifici.
Aleshores m’assaltà aquest pensament de...”quina casualitat” justament ara
que li pose nom a la càmera i el mateix dia llig un article en que uns solarígrafs
volen captar des de llocs insospitats la llum, els edificis i a la manera tradicional,
com una mena d’homenatge als inventors de la fotografia. Però jo no crec en la
casualitat, sinó més bé en la causalitat, és a dir, tot té una causa, un
perquè; ja que les coses no passen perquè sí, sinó perquè tu així ho has atret
(si seguim la llei de l’atracció) o bé perquè deu haver alguna força
superior o destí que ho decideix tot, encara que a mi m’agrada més pensar en la
primera opció, que som nosaltres qui ens busquem el nostre propi destí.
Seria molt avorrit pensar que ja està tot escrit (encara que no ho sapiguem),
pensar que no podem fer res per canviar el nostre futur no té molta gràcia.
Crec que és més interessant i alhora motivador el fet que nosaltres mitjançant
les nostres accions, pensaments i decisions som els que canviem i alterem
aquest camí que és la nostra vida.
Vivim un país que té molts noms, antigament Regne de València, també vàrem
ser País Valencià i oficialment ara ens anomenen Comunidad Valenciana... en
realitat crec que hem anat perdent força, ja que qualsevol dels dos noms anteriors
tenia més presència que l’últim que ara ens han posat. Però hui anem a parlar
del 25 d’abril, un dia en que commemorem que el 1707 vàrem ser derrotats per
les tropes de Felip V. Per això, encara hui podem escoltar a qualsevol
valencioanoparlant dir “Quan el mal ve d’Almansa
a tots alcança”.
Som diferents, com els catalans...perquè tots dos commemorem derrotes. En
el nostre cas la del 25 d’abril i ells l’11 de setembre. Però hem de recordar
aquest tipus d’esdeveniments per no haver de tornar a passar per aquí, almenys
això diuen la majoria de mestres d’història, cal recordar quines errades vàrem
fer per a no repetir-les.
A València tots els anys es fa la manifestació per tal de recordar que el
poble encara recorda aquella derrota i reclama des de la normalització
lingüística de valencià, fins a la independència dels Països Catalans. En un
esdeveniment com aquest podem trobar tot tipus de sensibilitats, des dels més valents
que reclamen coses que potser s’aconseguiran a molt llarg termini, i d’altres
que són més humils i les seues reclamacions són més a curt termini. Però cal
dir que tothom té cabuda.
Al cap i a la fi hui és un dia per a recordar i reclamar, bona diada a
tothom!
I per acabar vos deixe en una cançó dels mítics Al Tall que hui donaran per
conclosa a Xàtiva la seua carrera, de segur que serà un concert per a recordar.
Com bé sabreu la majoria, hui és Sant Jordi, aquell que va matar al drac i que té una bandera amb una creu roja ben estesa arreu del món. Però heu pensat com de diferents són les celebracions de Sant Jordi segons on estiguem (si voleu també podeu visitar aquest blog).
A una població valenciana com la meua, Ontinyent, no tenim res d’especial, ho celebrem més o menys com a la resta del País Valencià, és el dia del llibre. Enguany hi ha una lectura continuada de Fra Lluís de Galiana de “Rondalla de rondalles” i al llarg de la setmana hi haurà diferents presentacions de llibres amb el seus autors corresponents.
Però a poblacions com Alcoi o Banyeres són els Moros i Cristians i clar tenen un altre significat totalment diferent, ja que per a la gent d’allí aquests són dies festius, no com per a la resta (fins i tot els catalans han de treballar). A Alcoi tal dia com hui acostumen a fer la processó de la relíquia de Sant Jordi, retreta,... però com que enguany ho han avançat tot un dia, crec que estaran descansant. Recorde que fa uns tres anys vaig estar per aquesta data a Alcoi i vaig poder comprovar que la festa es viu amb ganes, el centre de la ciutat roman tancat durant aquests dies de la trilogia festera i tots els carrers bullen amb gent que va d’un costat a l’altre a veure els diferents actes de les festes, la veritat em va encantar! I supose que a Banyeres es viurà semblant, però amb menys turisme.
En canvi si se n’anem a Catalunya, Sant Jordi és el patró, i a qualsevol poble podem trobar gent que compra llibres, gent que compra roses, i que després les regalen a les persones que més s’estimen, perquè aquesta celebració està vinculada als enamorats. Un parell de vegades he tingut l’oportunitat de viure Sant Jordi a Barcelona i és impressionant els rius de gent que passegen per les rambles, els mars de gent que s’amunteguen a les parades per tal de comprar llibres i les cues quilomètriques que es fan per aconseguir la signatura del teu escriptor preferit, val a dir que els mediàtics són els que majors cues tenen.
Per tant trobem la festa del llibre, la festa dels moros i cristians i la festa de la rosa i el llibre. Són festes diferents amb intensitats diferents, però totes en honor al mateix Sant Jordi. Fins i tot podem trobar altres celebracions a l’estranger com a Anglaterra, d’on també és patró. Al capdavall una festa que celebre com es celebre és ben bonica de viure.
Esta setmana a la secció Confessions d’una sèrie-addicta parlarem de How I
met your mother, una sèrie a la que ja li veiem símptomes que està acabant, de
fet ja porten 8 temporades i clar tot el bo s’acaba... com House M.D. (de la
que algun dia també parlarem, quina gran sèrie).
Farem una breu introducció sense desvelar grans misteris per als que no
haguen sentit mai parlar d’aquesta sèrie que molta gent compara amb Friends, la
veritat podrien ser Friends actualitzada i amb molts salts temporals, de fet
crec que aquests salts són un dels trets diferenciadors d’aquesta sèrie, ja que
ens mostren el passat en comú dels personatges (molt habitual) i el futur d’aquests
(ja no tant comú en altres sèries). How
I met your mother és una comèdia de situació de 20 minuts, situada a Nova York,
concretament a Manhattan on 5 joves comparteixen les seues vides. El punt de
partida és Ted, en teoria el protagonista, que explica des del futur
(habitualment el 2030) als seus fills com va conèixer a la seua mare (el títol
del programa). En realitat el fet de com va conèixer a la mare dels seus fills
és l’excusa perfecta per contar-los tota la seua vida i la dels seus millors
amics.
Per tant aquesta sèrie és una comèdia en que veiem com van evolucionant els
amors, feines... dels nostres cinc personatges. Ted, arquitecte, és un romàntic empedreït, buscar l’amor de la seua
vida, però també amb períodes en que s’enfada i sols busca xiques per a una
nit, però sempre no sé sap com acaba enamorant-se fins i tot de les més rares. El contrapunt d’aquest personatge és Barney, un solter amb vocació, que
només busca xiques d’una nit i quantes més millor, però aquest ha acabat
agafant tant de protagonisme o més que Ted. Després tenim a la parella estable Marshall i Lilly que es coneixen des de
la facultat, igual que Ted, que compartia habitació amb Marshall. Ella és
mestra d’una escola infantil, però artista de vocació i ell al començament de
la sèrie encara està acabant els seus estudis de Dret, i el seu objectiu és ser
advocat mediambiental. Per últim tenim el personatge de “la xica”, Robin, ella és canadenca i treballa a
la televisió. Al començament de la sèrie no forma part del grup d’amics, però
des que es converteix en l’objectiu romàntic de Ted, per coses de la vida acaba
formant part del grup amb plens drets.
Aquesta sèrie és molt còmica, perquè trobem personatges contraposats i
perquè evidentment els guionistes fan molt bé la seua tasca. Però ben és cert,
que tot té moments alts i baixos i potser aquest vuitena temporada no està sent
tant reeixida com les anteriors i més sabent que ja té data de caducitat.
Aquest final es pot intuir per algun dels salts temporals cap al futur que han
fet recentment on ja s’ha contat com i on coneixerà a la mare, fet que fa
pensar en el final de la sèrie, perquè una vegada conega a la mare dels seus
fills tot haurà acabat.
Així que si algú vol començar-la a veure des de zero ho pot fer, la veritat
de ben segur que riurà, i si sou grans seguidors com jo, esperem que ens donen
un bon final a la sèrie.
Feia temps que no em passava, en realitat no és fàcil que només escoltant una vegada una cançó t’enganxe de seguida, però això és el que m’ha passat amb algunes de les cançons de l’últim disc d’Els Catarres titulat Postals.
Primerament va ser Vull estar amb tu, la vaig escoltar en el videoclip que han penjant a Internet i ja vaig pensar “ui...quin bon rotllo de cançó” i les imatges també aconseguien transmetre això, mitjançant colors vius i una estampa més bé estiuenca. Per tant vaig decidir que el següent pas era descarregar-me de manera gratuïta i legal el seu disc, ja que ells ofereixen així als seus fans. Ara, això sí tot el qui vulga també pot comprar el disc físic, ja que han preparat una edició molt treballada, perquè ens podríem aventurar a dir que cada disc és únic, perquè Els Catarres han triat diferents postals per als discs i a més el tampó que porta la postal l’han fet ells mateixos a mà.
Doncs el següent pas fou escoltar el disc sencer i trobar que Tokyo és una passada de cançó que també t’enganxa a la primera que l’escoltes. I poc a poc tal i com anem escoltant el disc anem descobrint alguna perleta més, com la col•laboració del Tomeu Penya. Són cançons d’aquestes per a trobar-te-les quan ja has escoltat el disc unes quantes vegades...i trobes aquell matís que no havies sabut apreciar de primeres, així sempre queda alguna sorpresa.
La veritat que puc dir que Els Catarres m’han sorprès, perquè Jennifer va ser una gran sensació que els va donar popularitat, però estava clar que no podien viure d’aquest tipus de cançons. I en Postals han sabut donar un aire amb bon rotllo i alegria que cal en aquests moments, en que no trobem aquesta alegria tant fàcilment, per això vos el recomane.
Anteriorment m’havia passat això d’enamorar-me a la primera de la cançó Ar Dân d’Iwan Rheon, que tot seguint en el procés des descobriment de la resta de cançons del disc vaig trobar també Changing Times, una altra perleta. Per cert us recomane el disc que també es titula Changing Times del gal•lès Iwan Rheon. Aquest xic és actor i músic, ha participat a la sèrie Misfits (de la que vos parlaré ací a la secció de Confessions d’una sèrie-addicta) i a alguna pel•lícula i de sobte un dia buscant informació de la sèrie, aparegué la música del senyor Rheon.
P.D. d'última hora: he descobert al voler posar un enllaç sobre Iwan Rheon que ha posat cançons noves al seu perfil de You Tube! anem a veure que tal...
Esta setmana és el torn de Happy Endings, una altra sitcom amb joves d’uns trenta i pico, però per contra de la mítica Friends situada a Nova York (com How I met your mother), aquesta està
situada a Chicago.
Es tracta de la història de sis joves, una parella feliçment casada: Brad i
Jane, una altra parella que només començar la sèrie estan apunt de casar-se,
però finalment no: Dave i Alex, i els dos últims personatges actualment no són
parella, però a la universitat ho varen ser: Max i Penny. A més cal explicar
que Jane i Alex són germanes i que tots es coneixen des de l’època de la
universitat.
Max és el gai de la sèrie, ara això sí, quan va conèixer a tota la colla
encara no havia eixit de l’armari i era la parella de Penny, que acostuma a dir
que Max és un heterosexual al que li agraden els homes, perquè resulta que
aquest no respon als cànons habituals dels gais. Max és gandul, desastre, té la
casa feta un desastre, no sol tindre feina estable... Arran de la passada
relació amb Penny, ella i Max tenen prou complicitat moltes de les trames més boges
o fins i tot increïbles corren a càrrec d’ells dos, a més aquests dos
personatges són els més divertits en diferència.
Penny quan comença la sèrie representa la soltera que no pare des buscar el
seu príncep blau, i certament tracta de buscar-lo, perquè no para d’eixir amb
homes, però mai és l’adequat... però si es poseu a veure la sèrie ja veureu que
tot arribarà...
La parella estable són Brad i Jane. Ell és un home de negocis i dels que li
encanta la seua feina, fins que veiem que sofreix una mena de crisis laboral.
El més curiós d’aquest personatge és que té un gustos bastant refinats i seria l’antítesi
de Max. Entenem que bona part d’aquesta personalitat es deguda a Jane, que una
controladora elevada a la màxima potència, ja que no sols vigila de prop el que
fa el seu home, sinó pràcticament quasi cada moviment dels seus amics. Si haguérem
de dir qui porta els pantalons en aquesta relació, no hi ha dubte, és Jane, és
ella qui decideix i controla tot.
Per últim parlarem de la parella que veiem al primer capítol apunt de
casar-se, però finalment no ho fan, perquè Alex s’espanta i deixa a Dave
plantat a l’altar. Aquesta parella li costarà refer-se, però poc a poc aniran
normalitzant la situació, ja que comparteixen el grup d’amics i s’han de veure
després de la plantada a l’altar. Alex és sense dubte la despistada del grup,
fins i tot podríem dir innocent i ignorant, però això sí feliç. Ella com havíem
dit és la germana de Jane, i com es de suposar la major és la controladora de
Jane. Alex té una tenda de roba i
complements a la que no entra gaire gent. Dave és el somiatruites del grup, el
que té idees de bomber, però de vegades aquestes idees arriben a bon port. Posseeix
un camió de menjar, molt típic dels Estats Units on fa entrepans.
Els lloc de trobament de tots els amics, com a Friends i How I met your
mother, és el bar on moltes vegades comença el capítol.
Happy Endings dura uns vint minuts, és una comèdia cent per cent, molt
poques vegades ens mostren moments dramàtics. Potser no és tant coneguda com How I met your mother (de la que
parlarem més avant), però també és molt divertida i almenys és de les poques
sèries que intenten donar-li protagonisme a altres ciutats, no sempre ha de ser
Nova York el protagonista! en aquest cas Chicago es mostra en tota la seua
plenitud. Sèrie bastant recomanable.
És impressionant com de dispars poden arribar a ser les noticies, aquest
cap de setmana hi havia a El País Semanal un reportatge titulat “Caza al homosexual” i parlava de la situació d’aquest col·lectiu a Uganda,
que pel que allí es contava va empitjorant per moments, ja que “Uganda, un dels països més profundament
cristians d’Àfrica, també ha decidit modificar el seu codi penal per a condemnar
a mort als homosexuals” (extret de l’article d’EPS). Concretament aquesta
llei que s’està debatent a aquest país africà es anomenada popularment la llei
mata-gais.
Banderes d'Uruguay, Uganda i la del col·lectiu de LGBT
Aquests són dos exemples de disparitat que han coincidit als mitjans de
comunicació en el temps, però existeixen molts més països que formen part dels
que condemnen als i les homosexuals com Irán, Yemen o Arabia Saudí; així com
altres països que permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe, com per
exemple l’Estat Espanyol.
Actualment com podem veure a la següent notícia: “El debate sobre la legalización del matrimonio gay se replica en el mundo”, sembla ser que la
legalització del matrimoni homosexual és un debat que està actualment duent-se
a terme en diferents països com Estats Units, França o Gran Bretanya. Però pel
que sembla aquest debat no serà del tot fructífer en tots els països, perquè
als Estats Units i a França la població està bastant dividida.
Pel que sembla encara hi ha molta
gent al món que és tremendament intolerant, perquè el cas d’Uganda que
directament volen condemnar a mort l’homosexualitat és un crim que atempta
contra la dignitat humana. Que n’ha de dir el govern de amb qui es gita cadascú!,
mentre aquestes relacions, evidentment, siguen consentides. A més, es podria arribar
a entendre que cadascú té les seues creences i que no tot el món pot veure bé
les relacions homosexuals, però en aquest món divers hem de ser tolerants i
respectuosos amb la diferència. Però si aquestes religions són capaces de matar
algú per ser diferent, no poden considerar-se unes creences justes i encara menys
tolerants i respectuoses, de fet són pur feixisme. Com poden matar algú per una
raó com aquesta?
Esperem que vagen repetint-se notícies com la d’Uruguay al llarg del món i
que, poc a poc, amb el treball d’activistes valents i valentes com els d’Uganda,
s’aconseguisquen tots els objectius que es proposen.
Un dia de casualitat em vaig trobar amb una pel·lícula en La2, Desert Flower, que per la
sinopsis em va semblar d’allò més interessant, però el que encara no sabia que
en aquell text es varen quedar curts, perquè aquest film és més que
interessant, és necessari!
És tracta de l’adaptació de la novel·la autobiogràfica de la model somali
Waris Dirie. En ella veiem el seu viatge des de la vida nòmada per Somàlia fins
a les passarel·les més prestigioses, però val a dir que el camí no fou gens
fàcil, tot i que molts comparen aquesta història en un conte de fades.
En la pel·lícula veiem com una nena per evitar ser casada amb un home
major, fuig caminant fins a Mogadishu on uns familiars l’ajuden i l’envien en
un vol a Londres a treballar com a serventa en l’ambaixada somali, on ni tant
sols es dignen a ensenyar-li l’anglès. Quan esclata la guerra civil a Somàlia,
Waris fuig de l’ambaixada i es queda als carrers de Londres per intentar buscar-se
la vida. Veiem com és ignorada i maltractada, com la majoria dels immigrants,
fins que una jove anglesa l’ajuda, i poc a poc aquesta resulta ser la seua
amiga, o com diuen a la pel·lícula, germana.
Gràcies a aquesta amiga aconsegueix una feina a un restaurant de menjar
ràpid i és allí on és descoberta per un fotògraf de prestigi que li ofereix
fotografiar-la.
A partir d’aquest moment arriben els moments més dolços i alhora els més
amargs de la pel·lícula. Quan comença a intentar guanyar-se la vida com a
model, és quan descobreix que ella és una dona mutilada genitalment, i que la
resta de dones occidentals no ho estan. Per a ella aquesta era una pràctica habitual
a Somàlia, de fet eren considerades impures, les dones que no ho feien i per
tant marginades, però a Londres amb la seua “germana” descobreix que no ha de
ser així. És en aquell moment que comença a pensar que ella ha estat mutilada i
que el que ella va sofrir no té cap sentit.
Per això arriba un moment en que Waris mitjançant una entrevista i un posterior
parlament a l’ONU denuncia públicament la mutilació genital femenina, explicant
la seua pròpia experiència i la de la seua família.
La pel·lícula acaba en aquest moment, però si després com a persones àvides
de saber busquem a internet informació de Waris Dirie podrem veure com va
acabar abandonant la seua carrera com a model, per a dedicar-se plenament a la
seua tasca divulgativa contra la mutilació genital femenina, fins i tot Kofi Annan
la va anomenar ambaixadora especial de l’ONU, per poder així recolzar la seua
tasca.
Gràcies a aquest metratge descobrim la figura d’una dona forta que lluita
pel que creu que és una injustícia “La
mutilació genital femenina no és un aspecte cultural, tradicional o religiós.
És un crim que demana justícia”, aquesta és la frase que podem trobar a la
pagina web de la seua fundació Desert Flower Fundation.
Així que vos recomane enfervoridament aquesta pel·lícula basada en la
novel·la autobiogràfica escrita per la pròpia Waris Dirie i també a investigar
si voleu en l’assumpte, podeu trobar a internet entrevistes i altres textos que
poden resultar interessants; fins i tot la pròpia novel·la.
P.D. als que vos interessa aprendre anglès, vos recomane que la mireu en la versió original amb subtítols, així apreciareu l'accent diferent i com Waris aprèn anglès.
Sí, aquest escrit és per a confessar un dels vicis que tinc d’un temps a
esta part, sóc una sèrie-addicta! Uf!
Ara ja ho he dit... quin descans! En realitat no sols m’agraden algunes sèries
de televisió, sinó moltes pel·lícules que proposen alguna cosa diferent i també
novel·les, per tant he arribat a la conclusió que m’encanten les ficcions,
històries que potser amb part de realitat et fan emocionar-te, riure, patir, pensar,
plorar...
Però val a dir, que les sèries són més fàcils de consumir que les
pel·lícules o llibres, perquè sols reclamen uns 20 o 40 minuts, si parlem de
sèries americanes clar, en el cas de les espanyoles solen ser més llargues. Per
tant podríem dir que les sèries són com un snack,
com per a picar, i per tant sembla que no destorben tant dels quefers diaris. I
a més, tenen un gran avantatge, si eres seguidor de sèries angloparlants i les
veus en versió original, s’aprèn molt!
Com podreu haver imaginat aquest serà un escrit que aniré serialitzant (mai
millor dit), perquè si us parle de totes les sèries alhora potser ens estiguem
ací fins a final d’any...
Començarem per The Big Bang Theory, bàsicament perquè és última que he
vist, perquè el seu últim capítol es va estrenar ahir als Estats Units. És
tracta d’una sitcom o comèdia de
situació, d’estes que duren 20 minuts i majoritàriament es graven en públic al
plató, aquesta així es grava, com podeu veure al vídeo que hi ha baix.
Big Bang (tal i com l’anomenen en la Neox) té com a temàtica dominant la
ciència, però no s’ha de ser molt cabet per a poder entendre les explicacions
que es fan a la sèrie, de fet se’n fan moltes, algunes històriques o de dades
curioses. Aquestes explicacions majoritàriament corren de la mà de Sheldon que
és un poc el protagonista, tot i que la sèrie és prou coral.
Aquest és un personatge molt maniàtic, que fins i tot podríem dir que té símptomes
d’asperger, ja que no li agrada molt
el contacte físic, relacions socials i fins i tot li costen entendre els dobles
sentits, ironies... Amb Sheldon viu
Leonard, però més també podem veure a la sèrie els amics i companys de feina
Rajesh i Howard. Tots ells treballen a la universitat com a investigadors en
diferents camps com la Física o l’Astronomia.
La sèrie comença quan una veïna nova es posa viure al mateix replà que
Sheldon i Leonard. Immediatament aquest últim sent un impuls d’intentar
aconseguir alguna cosa amb la nova veïna, la típica xica que va Los Angeles a
provar sort com actriu, però acaba treballant com a cambrera.
Considere que el més interessant d’aquesta sèrie és que es tracta del que
passa després de les típiques sèries de institut americà on hi ha els guapos i
guapes, esportistes i animadores, i els rarets i raretes. En The Big Bang
Theory els marginats són els protagonistes i els que tot i el seu passat de “maltractament”
per part dels populars, han aconseguit destacar a l’àmbit laboral i qui sap,
potser també en l’amorós... sols haureu de veure la sèrie per comprovar-ho.
Per últim voldria comentar que un dels principals motius per veure la sèrie
és el fet de l’aprenentatge, perquè d’una manera divertida coneixem dades
científiques com per exemple la paradoxa del gat de Schrödinger. Ah! I també
vos recomane The Big Bang Theory, perquè vos riureu molt!
Recorde que quan estudiava a la universitat, allà pel 2004, a l’ assignatura
de Relacions Públiques, la nostra professora ens proposava que havíem d’argumentar
de manera positiva el fet que el Partit Popular no volguera fer un debat
televisat. Només començar ens vam quedar molt parats, la majoria dels companys
i companyes no li vèiem cap punt positiu, més bé semblava un signe de
debilitat, el fet de no voler debatre amb el teu oponent. Finalment vaig trobar
un argument que fou que tenien tant clar el seu programa i la consistència del
mateix, que no calia debatre’l, era perfecte i n’estaven segurs al cent per
cent. La veritat aquesta idea no era de les millors, perquè també demostra una gran supèrbia, però era el millor que va
passar pel meu cap aquell dia.
La professora ens deia que havíem d’acostumar-nos a defensar punts de vista
amb els que potser no estàvem d’acord al cent per cent, ja que seria molt
probable que haguérem de treballar a mitjans de comunicació, empreses o qui sap
si per a un partit polític i havíem de saber treure’ns les castanyes del foc.
De fet, si recordeu un poc, aquell any les eleccions es van veure afectades
per l’11M, que va acabar amb un munt de grans mentides per part del Partit
Popular, en un intent desesperat de no perdre aquelles eleccions, però que no
va servir de res.
Però, ara pensareu tots aquesta reflexió a que ve? Doncs molt senzill, ja
hem vist dues vegades comparèixer a Rajoy a través d’una pantalla a la sala de
premsa per tal de no acceptar cap pregunta per part dels periodistes. A veure,
qui té nassos de defensar aquesta decisió o donar-li una argumentació
favorable, perquè com en aquell any 2004, no veig res de positiu, sinó una gran
por a les preguntes que faran, per tant el senyor Rajoy s’amaga al seu despatx
o on siga i grava un vídeo, sincerament em pareix vergonyós i un gran signe de por
i debilitat, són tant poregosos que no s’atreveixen respondre a les preguntes
dels periodistes. El gran problema és que aquest home, el nostre president, ha
de rendir comptes davant de tots nosaltres i no amagar-se i contar sols el que
a ell li interessa i la resta s’ho calla.
No és justificable, és vergonyós! Però ací a València, ja en sabem d’això
de no contestar als periodistes, Camps n’era tot un expert, però com que tenia
molt de morro almenys es dignava a presentar-se a la roda de premsa.
Ja posats com deia Ángel Martín al seu bloc, més val que penge el vídeo en
Youtube, així els periodistes s’estalviaran un viatge i potser encara es trauen
uns euros amb la publicitat!
