Les bodes és el que tenen

Ignasi va rebre un dia una carta a sa casa. Ell no estava acostumat a rebre'n, de no ser les del banc, els rebuts de la llum, aigua, internet.... Però aquesta anava amb el seu nom i adreça escrits a mà.

Per la grandària del sobre feia presagiar que allò que sostenia entre les mans era un targetó de boda i certament així fou. Un cosí prim es casava en dos mesos. Ignasi va reflexionar, tot gratant-se els cabells, semblava que així trobaria abans la resposta que estava buscant, i finalment va arribar a la conclusió que feia com a mínim dos anys que no sabia res d'ell i ara el convidava a ell i a una possible parella a la seua boda. Clar feia tant de temps que no es veien que fins i tot el cosí d'Ignasi no sabia en quina situació es trobava aquest.

Ignasi sempre havia pensat que les bodes si eren d'algú que apreciaves eren la major expressió d'amor que hi havia, però sinó resultaven un compromís, en aquest cas un compromís familiar, la família és per a sempre! Així i tot les bodes familiars tenen un avantatge, encara que no t'avingues amb molts dels assistents, no pots dir que no els coneixes, són família, potser no vius el dia a dia amb ells, però saps poc més o menys de quin peu coixegen. Potser això era el perquè de les poques ganes d'Ignasi d'anar-hi.

Ja portava tota una setmana donant-li voltes a l'assumpte de la boda, no li feia especial il·lusió, però tampoc volia fer-li eixe lleig al seu cosí, amb ell es portava bé, a pesar de la falta de contacte, però el seu oncle... aquest sí que li resultava del tot insofrible i seria inevitable haver de creuar ni que foren unes paraules amb ell. Després de discutir-se mentalment amb si mateix, va decidir cridar a la Marta, la seua nòvia de tota la vida, però que coses dels destins laborals, entre setmana els separaven 200km. Ell li va exposar la disjuntiva, i ella no li va saber aconsellar gaire, perquè el seu cas era tot el contrari, amb la família d'ella es podia fer de tot, fins i tot molts cap de setmana anaven a dinar tots junts. Finalment ella li va dir - La família és la família, crec que tots dos junts podrem fer que la celebració no se't faça del tot pesada-.

Al dia següent Ignasi va tirar mà de la guia telefònica per tal de buscar el telèfon del seu cosí, de seguida el va trobar, segons després el telèfon va començar a sonar, el seu cosí li estava cridant!

-Hola, Ignasi! Com va?

-Hola, Ricard! Estava a punt de telefonar-te

-Si? És que he pensat que, potser tindries dubtes, ja sé que amb mon pare no et dus molt bé, però volia dir-te que em faria molta il·lusió que vingueres.

-Si? Doncs si jo et cridava per dir-te que sí que vaig! I si damunt em dius això, allí em tindràs! Bueno... a mi i a la meua xicona.

-Vaja! El "nasi" al final amb nòvia formal! 

-Els temps passen i tot arriba, tard o d'hora, mira tu, que et cases i tot!

-Certament! I ben content que estic. Volia comentar-te que si vols també estàs convidat a l'acomiadament de solter, que en realitat serà un sopar d'amics i alguns cosins.

-Encantat, hi aniré.

Finalment Ignasi i la seua nòvia van assistir a la boda i a pesar de les impertinències del seu oncle va ser una magnífica celebració.

Josep el Fuster

Hi havia una vegada un fuster que treballava una vila menuda. Ell hi treballava la fusta amb molta estima, com si fos la cosa més tendra i suau del món, perquè així li va ensenyar el seu pare Joan Josep. Si aquest material es maltractava l'artesania final es ressentiria, ja que com son pare li va explicar la fusta una vegada tallada de l'arbre encara mantenia part de la seua vida.

Quan algú anava a encomanar-li a Josep un moble o qualsevol altra artesania amb fusta, sempre entraven cridant "Juseeep" i ell de seguida eixia amb un somriure d'orella a orella i saludava amb un "Bon dia", dit amb ganes, perquè era feliç de treballar en el que més li agradava en esta vida.

Josep havia tingut dues filles, totes dues havien estudiat i treballaven al cap i casal i sols les veia una vegada al mes. Un bon dia va sentir-se cansat i va apreciar que s'estava fent major i començava a albirar que el seu negoci tant artesanal i preciós tancaria amb ell, perquè les seues filles no anaven a fer-se'n càrrec.

Un bon dia, per març, va decidir que hauria de començar a desfer-se dels excedents de fusta que tenia al taller i també d'algun encàrrec que mai es va recollir i que no li agradava gens. Però no sabia que fer-ne amb ells i va pensar que potser seria aquesta una bona excusa per a ajuntar-se amb els amics i coneguts del poble. Farien una foguera i després amb les cendres podrien fer una bona torrada de xulles. Resulta que va comboiar a tot el poble, van participar tots, el pirotècnic que va encendre la foguera i fins i tot la banda del poble que va amenitzar amb uns pasdobles l'esdeveniment; fins i tot van vindre les filles de la capital per tal de passar el dia amb son pare. Aquell dia va resultar ser molt importat per a tots, tant que quan al final del dia anaven tots cap a casa van pensar que això s'hauria de repetir.

En arribar a casa la filla major li va dir que s'havia fet un nòvio i que el pròxim cap de setmana si els venia bé volia portar-lo al poble per tal que el conegueren. Josep es va alegrar molt per la seua filla i així van quedar per al pròxim cap de setmana.

Quan va arribar el dissabte Josep tenia certa curiositat per conèixer al seu gendre, no podia amagar-ho. La filla major va arribar a casa i li'l va presentar al seus pares, "Mireu, este és Joan" i de seguida Josep i la seua dona van somriure i el van abraçar. Durant tot el dinar van anar parlant i coneixent al nòvio de la seua filla. Resulta que Joan havia estudiat belles arts i actualment estava aturat, coses de la vida. Josep, com no, li va explicar quina era la seua passió, l'artesania de la fusta. Joan de seguida s'hi va interessar, al cap i a la fi aquesta també era una manera d'expressar-se de manera artística.

En un mes Josep va rebre una trucada, era Joan. I aquest li va dir "Josep, no cal que tanques la teua fusteria!, jo me'n faré càrrec, si tu vol, es clar". Josep va començar a plorar d'alegria, mai hauria imaginat que aquest xicot ben plantat prendria una decisió com aquesta. I així va ser, Joan es va quedar amb la fusteria.

Al març de l'any següent Josep estava ja gaudint de la seua recent adquirida jubilació i l'alcaldessa de la població va anar a visitar-lo per demanar-li si tenia algun excedent de fusta per fer com van fer l'any anterior i així fer una festa al poble. I així va ser cada març de la seua vida.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

P.D. Per cert volia fer-vos sabedors que ja fa un any que estic escrivint a ARAMULTIMÈDIA regularment, així que qui vulga celebrar l'aniversari llegint o rellegint el primer article ací us deixe l'enllaç. Aquest primer article fou tota una declaració d'intencions: http://www.aramultimedia.com/default.asp?id=3303 "Sóc de poble".

Lontidres (segons @davidnou)

El iaio Francesc 2.0

El iaio Francesc era una d'estes persones inquietes, que tota la vida havia mostrat curiositat i interès per totes les maneres de fer noves que la vida li anava oferint. Com per exemple quan va arribar la televisió, els reproductors musicals... en general qualsevol tipus d'electrodomèstics que li feien la vida més fàcil i còmoda. I no va ser menys quan els ordinadors i Internet van entrar a les nostres vides.

Quan es feien els típics cursos per a gent major, a ell mai li va agradar això de jubilat, en els que els introduïen al món de la informàtica era ell el primer inscriure's. Eixa en part era una de les raons per les que no li agradava el concepte de jubilat, ell no va deixar mai de fer coses, d'interessar-se per les noves tecnologies, de mantindre el seu hortet, de visitar els seus fills i filles i també els respectius nets i netes.

I va haver un dia, a un curs d'estos d'Internet que feien al centre cívic del barri, on el iaio Francesc va descobrir que els correus electrònics i el blog se li havien quedat curts, aleshores el professor va començar a parlar-los de les xarxes socials. A Francesc li queia molt bé el professor, en general es duia molt bé amb la gent, però en especial amb els joves, ell sempre havia tingut un esperit jove i se li notava.

El professor va anar poc a poc explicant-los quines eren les virtuts i desavantatges de les xarxes socials i finalment Francesc va decidir provar això del Facebook, a veure que trobaria allí i si realment li trauria profit. En una setmana el iaio Francesc s'havia tornat tot un expert en esta xarxa social, havia trobat altres persones majors com ell, estava planificant un dinar a casa d'una d'elles i cada dia penjava novetats interessants al seu mur.

Pel temps va comprar-se també un mòbil d'estos que duien Internet incorporat i va decidir provar sort amb el Twitter, una altra xarxa social més instantània i ràpida. Allí va començar aconseguir un fum de seguidors i així d'esta manera anava incorporant més amics al seu Facebook. Francesc es va convertir en tota una eminència en això de la Web 2.0.

A casa, quan se li ajuntava tota la família els nets i les netes sempre jugaven amb el iaio amb els seus mòbils. Ells n'estaven molt orgullosos del seu iaio, era més modern del món. Podia enviar-los SMS, correus electrònics, mencionar-los al Twitter i fins i tot xatejar amb ells al Facebook.

Però un bon dia el iaio Francesc va començar a trobar-se més cansat que de costum. Això no podia presagiar res bo, però ell no va voler alarmar a la família i va anar al metge tot sol. Li van dir que era greu i que necessitava que el cuidaren. Francesc va acatar les normes com un xiquet espantat pel que poguera passar, és per això que es va traslladar a viure amb un dels seus fills.

Durant el primer mes dolent el iaio Francesc va reduir dràsticament la seua presència a les diferents xarxes socials i la gent allà el reclamava, però no sabien que estava passant.

Finalment Francesc va faltar i els seus fills i filles no sabien que fer amb la seua presència digital, no sabien com suprimir, si es podia, el seu compte. Van estar consultant i després de diferents dificultoses gestions van fer el que al seu pare li hagués agradat. Van deixar el seu perfil al Facebook com si fos un memorial, perquè així totes les seues amistats d'Internet li pogueren deixar unes boniques paraules d'acomiadament i els encarregats del Twitter els van fer un gran regal, una còpia de tots els seus tweets (escrits). Al cap i a la fi el iaio havia tingut una important vida 2.0, per això és mereixia un bon acomiadament 2.0.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

No volia ser comercial

Almudena no volia ser comercial, mai ho havia somniat i per res del món desitjat. Fins i tot podríem dir que ella era una de les persones al món que més rebutjava aquest tipus de gent. Ella sempre havia pensat que pesat aquest que em vol vendre l'enciclopèdia o algun servei d'ADSL. No li agradava que la molestaren en la seua tranquil·litat familiar a casa.

Perquè ells sempre ho feien, per telèfon o directament a la porta de casa. Ella moltes vegades mirava per l'espiera per comprovar qui era i si no coneixia a la persona o per una d'eixes pensava que era un comercial sempre s'apartava silenciosament de la porta. Quan cridaven per telèfon havia aprés alguns sistemes per evitar haver d'atendre a estes persones, com per exemple la típica frase "no perdone, yo soy la que limpia", sempre acompanyada d'un accent estrany per fer més creïble l'excusa. O per exemple amb els que t'abordaven pel carrer sempre es feia la boja, com si estigués mirant quelcom al seu reproductor de música.

Però Almudena feia molt de temps que no trobava feina, havia acabat la seua carrera ja feia cinc anys, fins i tot durant un d'eixos cinc anys havia decidit fer un màster, ja que el president del govern donava ajudes. Però tot i això, la feina no apareixia. Ella ja no sabia que fer i li consultava al seu amic Lluís, un noi ben plantat, que sí estava treballant. Ell per experiència li recomanà que la feina de comercial no era molt gratificant, que valia més la pena treballar servint taules.

I un dia d'eixos en que l'Almudena bussejava per una popular web de recerca de feina, va trobar unes ofertes en les que eufemísticament diuen que necessiten gent jove i tal. Ella intuïa quin tipus de feina era aquesta, però cansada que el seu telèfon romangués en silenci dia rere dia, va decidir inscriure's. En una setmana el telèfon va sonar, una entrevista! Quina alegria! Però aquesta alegria sols va durar fins el dia exacte de l'entrevista en comprovar quines eren les condicions. Així i tot, Almudena va realitzar una prova de quatre hores juntament amb un comercial experimentat, encara que jove. En eixe temps va haver temps per trobar-se amb portes que no obrien, excuses barates, gent que sense obrir despatxava al comercial, gent que anava col•locada, d'altres que no eren ells els que feien càrrec de les factures de casa... Ni tant sols una persona va acceptar els serveis oferts. Però ella va intentar refer-se de tota aquesta desfeta i actuar sempre com se suposava que havia de fer-ho, ja que açò no deixava de ser una prova.

En acabar la prova, unes hores després la van telefonar, l'havien seleccionada. Almudena va respondre alegrement a la notícia, encara que en aquell moment no era l'alegria precisament la que envaïa el seu cos, però que havíem de fer... s'havia de pagar l'hipoteca, la llum, l'aigua...

Almudena va telefonar al seu amics Lluís per fer-lo sabedor de la notícia, ell no va haver de dissimular res davant d'ella, es coneixien massa, és per això que li va dir que si n'estava segura del que anava a fer, ja que no anava a tindre un sou fix, perquè depenia absolutament de les comissions de les vendes que fera. A més a més Lluís li va comentar que ella no era eixe tipus de persones, no estava feta d'eixa pasta. Però Almudena va agafar forces i la va dir que n'estava convençuda i que això seria temporal, fins que trobés altra feina, "tranquil, ja ho deixaré, no sé quan, però ho deixaré".

publicat a ARAMULTIMÈDIA