Almudena no volia ser comercial, mai ho havia somniat i per res del món desitjat. Fins i tot podríem dir que ella era una de les persones al món que més rebutjava aquest tipus de gent. Ella sempre havia pensat que pesat aquest que em vol vendre l'enciclopèdia o algun servei d'ADSL. No li agradava que la molestaren en la seua tranquil·litat familiar a casa.
Perquè ells sempre ho feien, per telèfon o directament a la porta de casa. Ella moltes vegades mirava per l'espiera per comprovar qui era i si no coneixia a la persona o per una d'eixes pensava que era un comercial sempre s'apartava silenciosament de la porta. Quan cridaven per telèfon havia aprés alguns sistemes per evitar haver d'atendre a estes persones, com per exemple la típica frase "no perdone, yo soy la que limpia", sempre acompanyada d'un accent estrany per fer més creïble l'excusa. O per exemple amb els que t'abordaven pel carrer sempre es feia la boja, com si estigués mirant quelcom al seu reproductor de música.
Però Almudena feia molt de temps que no trobava feina, havia acabat la seua carrera ja feia cinc anys, fins i tot durant un d'eixos cinc anys havia decidit fer un màster, ja que el president del govern donava ajudes. Però tot i això, la feina no apareixia. Ella ja no sabia que fer i li consultava al seu amic Lluís, un noi ben plantat, que sí estava treballant. Ell per experiència li recomanà que la feina de comercial no era molt gratificant, que valia més la pena treballar servint taules.
I un dia d'eixos en que l'Almudena bussejava per una popular web de recerca de feina, va trobar unes ofertes en les que eufemísticament diuen que necessiten gent jove i tal. Ella intuïa quin tipus de feina era aquesta, però cansada que el seu telèfon romangués en silenci dia rere dia, va decidir inscriure's. En una setmana el telèfon va sonar, una entrevista! Quina alegria! Però aquesta alegria sols va durar fins el dia exacte de l'entrevista en comprovar quines eren les condicions. Així i tot, Almudena va realitzar una prova de quatre hores juntament amb un comercial experimentat, encara que jove. En eixe temps va haver temps per trobar-se amb portes que no obrien, excuses barates, gent que sense obrir despatxava al comercial, gent que anava col•locada, d'altres que no eren ells els que feien càrrec de les factures de casa... Ni tant sols una persona va acceptar els serveis oferts. Però ella va intentar refer-se de tota aquesta desfeta i actuar sempre com se suposava que havia de fer-ho, ja que açò no deixava de ser una prova.
En acabar la prova, unes hores després la van telefonar, l'havien seleccionada. Almudena va respondre alegrement a la notícia, encara que en aquell moment no era l'alegria precisament la que envaïa el seu cos, però que havíem de fer... s'havia de pagar l'hipoteca, la llum, l'aigua...
Almudena va telefonar al seu amics Lluís per fer-lo sabedor de la notícia, ell no va haver de dissimular res davant d'ella, es coneixien massa, és per això que li va dir que si n'estava segura del que anava a fer, ja que no anava a tindre un sou fix, perquè depenia absolutament de les comissions de les vendes que fera. A més a més Lluís li va comentar que ella no era eixe tipus de persones, no estava feta d'eixa pasta. Però Almudena va agafar forces i la va dir que n'estava convençuda i que això seria temporal, fins que trobés altra feina, "tranquil, ja ho deixaré, no sé quan, però ho deixaré".
publicat a ARAMULTIMÈDIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada