Fer balanç

Arriba el final d'any, un 2010 en el que hem tingut de tot, més o menys com sempre. I com també és habitual quan arriben estes dates apareixen balanços i revisions del més vist, escoltat, llegit...

I enguany al ser final de dècada, ja no sols anàlisis d'any, sinó també de la dècada viscuda, com per exemple "El Ranking de la Década 2010" de La Sexta o aquest altre aparegut recentment a El País.

En este últim, es parla de quins productes audiovisuals han sigut els que han triomfat al llarg de l'any. A l'article trobem que en la ficció estatal, la triomfadora de la dècada ha sigut "Aquí no hay quien viva"; a les sèries estrangeres, els forenses de CSI; a l'animació, els que han dominat estos deu anys han sigut "Los Simpson"; en quant als documentals el més vist fou "Memoria de España"; en esports, a final de l'Eurocopa entre Alemanya i Espanya, ja que el mundial de Sud-Àfrica no entra en el recompte d'Egeda i finalment en cinema, la pel·lícula més vista és "Pánico en el túnel".

Açò no deixa de ser una llista que es conforma mitjançant uns números trets segons les audiències. Però de vegades costa de creure que segons quins programes són els més vistos, un bon exemple és Telecinco amb la seua programació al voltant de la seua inefable estrella. És per això que de vegades cal qüestionar-se estos números que ens aporten les audiències i per això us recomane que visioneu aquest vídeo.

Perquè els números que s'extrauen de les audiències no podem dir que siguen del tot fiables... sols hi ha 4500 audímetres (segon es diu en aquest vídeo) i a l'estat Espanyol hi ha com uns 47 milions d'habitants. El més fort de tot és que la vida d'un munt de persones depèn d'aquests números i damunt no podem assegurar quina és l'audiència exacta d'un programa.

I per a posar-vos algun exemple de les conseqüències que algunes audiències negatives poden tindre, podem parlar de la desaparició del canal de notícies CNN+. El tancament de la cadena ve donat no sols per la poca audiència que puga tindre, sinó també per la fusió amb Telecinco i els nous criteris empresarials que s'hauran imposat, on segurament s'exigeix una rendibilitat major del canal. Doncs fixeu-vos la importància que poden tindre les audiències que van a fer que un canal desaparega, però clar la qüestió és ben senzilla, les televisions viuen de la publicitat (en gran part). I com es ven la publicitat més cara o més barata o com s'aconsegueixen més anunciants? Aportant dades de les audiències, com per a demostrar la gent que et veu diàriament i si partim de la base que aquest números... poden no ser del tot exactes... doncs sembla una gran **tada això que ha passat amb CNN+.

Doncs espere que aquest article us haja fet reflexionar una mica i fer-vos pensar en estos temes del món audiovisual i les audiències i que no sempre poden ser del tot exactes.

Espere també que aquesta haja sigut una bona dècada per a tots vosaltres i que la pròxima que ara ve, iniciada pel 2011, siga encara millor.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

El Nadal i els videojocs

Tenim el Nadal tan prop, que quasi el podem acariciar amb la punta dels dits, podem olorar-lo i en breu, gaudir-lo (espere que així o feu). I com ja estem en aquesta època tant entranyable, per qualificar-la d'alguna manera, a la televisió com ve sent habitual ens inunden de multitud d'anuncis de molts tipus de regals, des de colònies per als més majors a qualsevol nina que plora per als menuts de la casa.

Però en les dues últimes dècades, més o menys, tenim un nou regal que va conquerint poc a poc totes les cases, les videoconsoles. I com que el que avisa no és traïdor, ja us dic que em perdoneu de manera avançada, perquè en este escrit donaré una visió general sobre este tema, ja que no sóc una persona molt avesada als videojocs.

I una vegada presentades les meues excuses començarem pel principi. Les consoles van començar agafant un públic jove amb les mítiques Nintendo Entertainmet System (NES) o la Sega Megadrive, que duien els no menys mítics jocs de Super Mario Bros i Sonic. Les consoles van anar evolucionant i oferint noves versions i amb el temps es van anar coneixent la Nintendo Game Cube, la Play Station... Aquesta última ha anat evolucionant fins arribar la seua tercera versió i Nintendo en el passat 2006 va revolucionar el món de les consoles amb la Wii.

Fins el moment els videojocs havien interessat als joves adolescents i alguns "majorangos", però amb la Wii es va aconseguir que la gent no tant habilidosa i que no que li agradaven els jocs que anteriorment s'havien comercialitzat, s'aventuraren en un seguit de jocs que són més senzills i a més et mous! Però la Play Station 3 també treballat en el tema i enguany esta oferint el Move, un controlador molt semblant al de la Wii, per a jugar també movent-nos en la nostra casa. Però la que ha pegat un pas per davant d'estes dues opcions ha sigut la Xbox que ara ofereix el Kinect, en aquesta consola ja no calen comandaments, el teu cos actua per complet!

Ara el rei de la casa és el moviment, poder jugar a tenis, mantindre la teua línia, conduir qualsevol vehicle... Però l'element important de tot açò és la manera diferent de jugar d'interactuar amb la videoconsola, encara estan els jocs per a que una persona de manera individual es tire hores matant bitxos o qualsevol altra cosa, però ara han esclatat els jocs amb diferents jugadors simultanis per a poder compartir la vesprada intentant fer rodar un hula hoop,llançant amb l'arc, cantant... fent festa amb els amics. És evident que ara és una bona època per eixes coses, perquè ara fa fred i clar abelleix quedar-se en casa i jugar al Wii Party, al Move Party o al Dance Central. Ara falta veure com es repartiran el pastís dels videojocs Nintendo, Sony i Microsoft, per qui aposteu?

Ah! I per a qui és deixeu les consoles portàtils com la Nintendo DS o la Play Station Portable... un altre camp interessant. La Nintendo DS va començar fa un any o dos amb els jocs per a aprendre i cultivar la ment, aconseguint un sector de públic que mai haguera comprat això, recordareu l'anunci d'Amparo Baró. I ara la PSP també busca eixe públic amb jocs com el Play English. Però ja parlarem un altre dia d'aquestes coses.

Per últim desitjar-vos unes bones festes i que passeu un bons Nadals amb els que més estimeu.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

La media vuelta de Albert Casals

Media vuelta from Umbilical Produccions on Vimeo.

El programari lliure i Android com a exemple

Potser els possibles lectors d'aquest escrit és la primera vegada que escolten el concepte "programari lliure", però no us espanteu és una cosa més senzilla del que sembla. Simplement és un tipus de programari (software) que es distribueix lliurement i a més la gent pot realitzar aportacions al programa en sí, com per exemple traduccions del mateix, ja que compta amb un codi obert.

Wallpaper Android del web d'Android

Hi ha diversos programes d'aquest tipus, de fet van en augment, per exemple Firefox, OpenOffice, GIMP... No sols existeix programari lliure, ja que també existeixen sistemes operatius, concretament les diferents versions de Linux com per exemple Ubuntu.

Tot aquest món és molt interessant, perquè amb ell es demostra que la informàtica i tot el que l'envolta no està composat de pagaments i més pagaments, per qualsevol programa que utilitzes. De fet, cada vegada més, apareixen programes oberts, perquè es comença a pensar que no hi ha tant de negoci en la venda de programes. L'empresa que sembla abanderar aquesta visió és Google (que no faran en Google...), empresa que ha creat un munt de gadgets (mini aplicacions per a Internet), però no contenta amb això està elaborant diferents programes oberts com el Chrome (navegador), o Picassa (fotografia). Però ara ja s'ha incorporat al món de la telefonia mòbil al haver creat un sistema operatiu per als nous smartphones i tabletes del tipus Ipad. Concretament es tracta de l'Android, que segons una notícia que va eixir diumenge al El País, ja està incorporat en cent models de telèfons diferents. Aquest augment considerable de la implantació d'este sistema operatiu en telefonia demostra que aquesta aposta pel codi obert va implantant-se cada dia més. Això sí, amb la pega que moltes marques de telèfons adapten l'Android als seus models, però el converteixen automàticament en tancat, cosa que a Google no crec que li vaja del tot bé.

La veritat m'agrada tot aquest tipus de programari lliure, perquè comporta un sentiment col·laboratiu, ja que tothom pot aportar i millorar un programa o crear una versió lingüística (qui en sàpiga). I tothom també se'l pot descarregar sense cost algun, aspecte molt atractiu!

Espere que amb aquest text us haja fet una introducció comprensible per a tothom, en aquest món del programari lliure i si ja en sabíeu, doncs res, animar-vos a continuar utilitzant aquest tipus de programes o sistemes operatius. A tot això, podríeu dir-me quins programes d'este tipus utilitzeu?

Si voleu més informació podeu visitar estos llocs web:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Programari_lliure
http://www.softcatala.org/

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Els Gegants i Cabets d'Ontinyent

Versió Original, sí o no?

A partir d'un article que vaig llegir el diumenge dia 28 de novembre a EL PAIS, que parlava sobre la versió original al món audiovisual, vaig començar reprendre un tema que sempre m'ha anat ballant pel cap, que és la necessitat o no de veure produccions audiovisuals en versió original.

Sempre recordaré de manera especial a un professor meu de la universitat que sempre ens deia que la millor manera de veure una pel·lícula era veient-la en versió original, perquè ell deia que així és com s'aprecia realment la producció audiovisual en qüestió, perquè sinó no podem gaudir de la veu de l'actor original i l'entonació que aquest li confereix al seu personatge. La veritat, crec que, encara que en aquell moment no li donava la raó, pel temps crec que li la he anat donant. Un bon exemple del perquè hem de veure pel·lícules en la seua versió original és "Babel" de González Iñárritu, ja que en aquest film podem escoltar, sinó recorde malament, 4 llengües diferents. Aleshores si doblem en aquest cas, o bé doblem tot, o sols algun dels idiomes (segurament l'anglès) i la resta anirien subtitulats. Clarament crec que la millor opció en aquest cas seria veure-la en versió original, per poder apreciar realment la pel·lícula tal i com ha estat pensada pel director.

Altre cas per justificar la versió original podria ser quan ens trobem en alguna producció audiovisual com "Modern Family" on la llengua predominant és l'anglès, però un dels seus personatges és una colombiana. Este personatge parla en anglès en la majoria dels casos, evidentment amb un accent que la diferencia de la resta i fins i tot hi ha moments en que es dirigeix al seu fill en castellà, si ho doblem tot al castellà ens perdem això. Igual que també ens perdem jocs lingüístics o bromes, com una que es va poder veure a la sèrie "House M.D." on el Dr. House es burla del seu amic Wilson aprofitant que aquest personatge no coneix el castellà, com creieu que veuríem esta escena doblada? Segurament no entendríem el mateix que el director voldria transmetre'ns.

Ara, això sí, no s'ha de menysprear la magnífica tasca que duen a terme els dobladors, ja que podem dir que a l'Estat Espanyol hi ha una indústria del doblatge excel·lent, ja que les produccions audiovisuals queden habitualment molt ben doblades. Si comparem alguna pel·lícula doblada ací o d'altra doblada a qualsevol estat sud-americà podrem veure la gran diferència entre elles.

Però després tenim el tema d'aprendre idiomes, ben cert és que si mirem pel·lícules en versió original subtitulades podem anar aprenent paraules, pronunciacions, expressions... Fins i tot si poguérem veure audiovisuals en versió original i subtitulats en l'idioma en que estan realitzats de segur que aprendríem, el que més anglès, ja que la majoria de la producció audiovisual es fa en aquest idioma.

Certament com es diu en l'article d'EL PAIS, la culpa no és exclusivament del cinema, on no trobem pràcticament llocs que projecten en versió original. Perquè en realitat no dediquem tantes hores a veure pel·lícules al cinema, perquè majoritàriament dediquem moltes més hores a la televisió, Ja siga en sèries, pel·lícules o altres productes audiovisuals. Aleshores podria pensar-se que la culpa seria de les televisions, perquè a pesar de la total implantació del TDT, no tots els canals estan oferint la possibilitat de veure la programació importada en la seua llengua original, igualment que tampoc no tots faciliten subtítols. Però cal tindre en compte el que també es diu a l'article, de vegades quan es paguen pels drets d'una sèrie sols et permeten l'exhibició en castellà i per a poder oferir la versió original els costaria més diners.

Segurament el millor serà una solució intermèdia a camí entre tot doblat o tot en versió original, però encara estem una mica lluny de tindre una oferta en versió original similar a la gran quantitat de films que podem veure doblats. Potser, si nosaltres acudim més als cinemes que fan aquest tipus de projeccions, per allò de l'oferta i la demanda, augmentarien l'oferta.

De moment, com diu el titular de l'article, en una època de crisi, ni els cinemes, ni les televisions, ni l'estat estan per invertir en estes coses, però això no lleva que els consumidors aprofitem el poc que se'ns ofereix. Perquè sí que hi ha canals que et deixen veure algunes pel·lícules en versió original, per exemple els diumenges per la nit a Canal 9 solen posar films de Hitchcock doblats al valencià, que pots posar en l'anglès original i els subtítols te'ls deixen escollir entre castellà i valencià. I a més sempre podem navegar per Internet i trobar un fum de produccions audiovisuals en la seua versió original i buscar subtítols en quasi qualsevol idioma.

publicat a ARAMULTIMÈDIA