Ontinyent en roig

Este matí este temporal de vent ens ha regalat una magnífica estampa en roig de la nostra ciutat, com si estigurem en una habitació revelant una foto.

D'ecologisme i burocràcia

Recentment he estat lliurant un munt de documentació en un bon grapat d'ajuntaments del País Valencià, com molta altra gent... una barbaritat de quilòmetres i una animalada de fotocòpies, per intentar provar sort i aconseguir una feina... perquè després diguen que arribaria un dia en el que pagaríem per treballar, doncs sí ha arribat.

El pitjor de tota aquesta despesa en gasolina i fotocòpies no és la inversió que fem, que també ho és en part. El que realment suposa un gran greuge és la poca cura que tenim del nostre entorn, ja que estem malbaratant fotocòpies que acabaran a una destructora de paper, perquè així s’ha de fer amb la documentació personal.

No és comprensible que per un costat les generalitats, diputacions, ajuntaments... al cap i a la fi, qualsevol tipus d’entitat, promoguen l’ecologisme i per l’altre costat a l’hora de gestionar qualsevol tipus d’oposició, selecció de personal o altres gestions s’ha de fer tot amb fotocòpies, consumint cada vegada més paper i a més amb una funció tirant a breu.

Si ens fixem en el cas que citava al començament d’aquest text, el lliurament de documents era per accedir a les places de docència de diferents escoles taller, cases d’ofici i tallers d’ocupació (ETCOTE). Per a presentar-te a cada projecte havies d’omplir una sol·licitud especificant als llocs de treball a que et presentaves, amb una autobaremació per a cada lloc i fotocòpies per a cada lloc (encara que foren les mateixes). Conseqüentment podeu imaginar la quantitat de fotocòpies que s’havien de fer per poder optar a cada lloc de treball. A més, en alguns del llocs quan arribaves et feien omplir també una sol·licitud per a cada lloc, per tal d’utilitzar més paper si calia.

És per això, que propose solucions més ecològiques i alhora més ràpides i fins i tot més senzilles. En aquest cas de les ETCOTE, uns projectes gestionats pel Servef i les diferents entitats que demanen els projectes, el més senzill i ecològic seria utilitzar la base de dades del propi Servef. Si recordeu tots aquells que hagueu passat per aquesta entitat a donar-vos d’alta com a demandant d’ocupació, tot seguit el que us requereixen és passar per una entrevista amb un tècnic o tècnica del Servef que us fa aportar tota la documentació original referida als teus títols i certificats formatius i també la referida a l’experiència laboral. Aleshores aquest funcionari o funcionaria diguerem que dona fe de la possessió d’aquestos títols. Per tant a l’hora d’inscriure’t a les ETCOTE no seria més senzill que com ells ja han donat fe d’uns documents, ens deixaren inscriure’ns via Internet als projectes formatius. D’aquesta manera seríem més ecològics, perquè estaríem consumint menys paper i a més menys gasolina, al capdavall una millora sensible per al nostre entorn. A més segur que els responsables dels registres d’entrada també ho agrairien.

Finalment cal destacar que amb solucions com estes les institucions estarien predicant amb l’exemple, perquè actualment estan promovent l’ecologisme, tot i que ells no estan portant-lo  a la pràctica. Perquè a nivell de docència crec que se’t cau cara de vergonya per haver de fer un mòdul de sensibilització medioambiental i després no poder portar-ho a la pràctica.

Així que encoratge a la totes les administracions a apostar fermament per l’administració electrònica i fomentar aquest tipus de gestions més senzilles, ràpides i sobretot més responsables amb el nostre entorn.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Altament recomanable "Life in a day"

M’agradaria presentar-vos un projecte audiovisual, que potser ja conegueu, "Life In A Day" produït per Ridley Scott i dirigit per Kevin Macdonald. Es tracta d'un experiment cinematogràfic on la gent, en el seu dia participà aportant els seus vídeos del que era un dia en la seua vida. D’estes peces audiovisuals es féu una selecció per tal de mostrar com és un dia en la Terra i ara ja pot consultar íntegrament a internet.

Per cert cal destacar la participació d’una anxaneta catalana!!!

Propostes televisives amb molt d'humor

Seguint amb temes televisius vull parlar aquesta setmana de les noves propostes que van a començar a aparèixer en breu en Cuatro, concretament són "Frikiliks", "Las noticias de las dos", "Salta a la vista" i "XXS".

De bones a primeres el format que més em llama l'atenció és "Frikiliks" que s'estrena el pròxim dilluns a la mencionada cadena. L'atracció ve donada pels dos protagonistes David Fernández, conegut per haver sigut Rodolfo Chikilicuatre iAna Morgade, col·laboradora a Buenafuente. A més, aquest format ve produït per "Minoria Absoluta", els dePolonia! La veritat aquest és un bon aval per al programa.

La següent proposta és "Las noticias de las dos" que compta també amb Ana Morgade, que repeteix, i Silvia Abril, un altre bon aval que aquesta proposta pot arribar a funcionar, encara que de moment hi ha poca informació de la proposta.

Cuatro també va a presentar pròximament dos concursos "Salta a la vista" i "XXS". El primer pel que es conta a la xarxa i al vídeo promocional es tractarà d'un concurs a l'estil del joc de taula "Quien es quien" amb un presentador, Roberto Villar, que ja és molt conegut a la televisió gallega. I el segon concurs és el que més m'ha sorprès visualment, encara que no existeix una promoció pròpiament de Cuatro, però a la web VayaTele.com posen un vídeo del mateix format en altres països i és del tot sorprenent. Els concursants són famílies i aquestos fan diferents proves físiques un decorat gegantí!

I després d'haver fet un breu repàs per aquestes noves propostes de Cuatro cal fixar-se en un element comú, l'humor. A les dues primeres propostes és evident que l'humor és el protagonista i més tenint en compte els seus protagonistes, però en els dos concursos l'humor tot i que no és l'objectiu principal, forma part del programa d'una manera molt activa.

Així que ja ho sabeu, prepareu-vos per a riure, perquè si aquests formats televisius triomfen hi ha humor per a estona. Ara, a Cuatro no sé si els donaran moltes oportunitats, perquè des que aquesta cadena va ser comprada per Telecinco, s'ha notat bastant el canvi de rumb que ha sofert aquest canal, i Telecinco en aquestes coses de les audiències crec que és bastant més cruel i té molt poca paciència per si remunta o no el programa. Ara, també és un punt positiu que Telecinco vulga dissimular la seua influència sobre Cuatro amb propostes com aquestes que tenen un estil molt Cuatro, valga la redundància.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Albert Om és el convidat

Al panorama televisiu hui en dia hi ha poques coses que pugues destacar per la seua calidesa, tendresa o una molt bona factura, però encara que semble mentida sí que hi ha una que reuneix aquestes característiques i moltes d'altres, El Convidat a TV3.

En aquest programa se'ns permet descobrir la vessant més personal de gent coneguda de qualsevol camp, des de presentadors de televisió a futbolistes, de fet esta setmana li ha tocat el torn a Bojan, ex jugador del Barça.

En cada capítol Albert Om visita un famós i es queda a casa seva, d'aquesta manera podem veure elements de la personalitat que mai veuríem a un plató de televisió, perquè trobem als famosos en una actitud molt relaxada i natural, ja que s'hi troben a casa. Bona part d'aquest mèrit és gràcies a la contribució de l'Albert per tal d'aconseguir aquest clima, tot mesurant les seues preguntes per tal de no ser indiscret.

Un exemple d'aquesta naturalitat és veu en aquest capítol amb Bojan, on hi ha un moment on el jove futbolista comparteix taula amb el seus pares i Albert Om, a Roma, on ara viu. Hi ha un moment en que sa mare confessa que quan sap que ell vindrà decaigut a casa li canta un cançó per tal d'animar-lo, però en aquest moment sa mare dubta de si dir-la o no i mira a Bojan i aquest afirma i ella diu que és "Resistiré" del Duo Dinámico. En aquell moment tant especial entre els pares de Bojan, ell mateix i l'Albert, els espectadors ens sentim sabedors d'una intimitat que ha aflorat de la manera en que se saben aquestes coses, a través dels pares.

Tothom haurà patit aquest tipus de revelacions quan venen amics, amigues, novios o novies a casa, moment en que els pares mostren quelcom del que no necessàriament ens avergonyim, però que potser no haguérem fet públic mai. I en aquest fet és on resideix la grandesa del programa, en que passen coses normals i habituals a gent famosa i d'eixa manera aconseguim humanitzar-los, en el cas que els tinguérem mitificats.

Així que no em queda més que donar l'enhorabona a l'equip que realitza El Convidat, perquè em pareix una gran idea, realitzada amb molta estima i que mostra una vessant dels famosos que mai podríem veure si no és a través d'un programa així.

Per cert, no vull oblidar-me d'esmentar que per als valencians que no podem veure TV3 sempre en quedarà l'opció de TV3 a la carta, ja que la corporació catalana té una bona plataforma que permet veure online la programació en directe o bé recuperar programes que ja s'han fet.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Perquè una sèrie de ficció funciona o no…

Aquesta és la pregunta que em vaig fer recentment a causa de l’estrena d’una adaptació espanyola de la sèrie original Cheers a Telecinco. Perquè si ens parem a pensar una mica Cheers, la sèrie nord-americana, va acabar fent 11 temporades, poca broma... però certament tampoc va arrancar amb les millors audiències, però es va decidir continuar en la seua emissió i va ésser una gran sèrie amb multitud de premis (26 Emmys). Fins i tot es va fer un spin off* amb el personatge de Frasier.

Si ara mireu l’adaptació que ha fet Telecinco ha començat amb una bona audiència, però no tant com s’esperaven (ja que es tracta d’una adaptació d’una sèrie d’èxit). Ara caldrà veure quan està disposat T5 a aguantar per veure si fan funcionar la sèrie.

Però el més curiós és com una persona de carrer, vull dir, sense estudis formals envers el món audiovisual, és capaç de decidir amb 15 o 20 minuts si una sèrie és bona o en realitat, més que bona cal dir si li agrada o no. De fet, una coneguda meua així va fer, concretament el marge de temps que li va donar a la sèrie fou fins als primers anuncis que van fer i en aquest moment va decidir que aquella sèrie no li convencia. És més, a l’endemà en Twitter entre les coses més parlades estava l’estrena de Cheers en T5, però no se’n parlava molt bé. 

El més sorprenent de tot açò és amb quina rapidesa podem menystenir una producció audiovisual, ja que darrere d’una ficció com aquesta hi ha molt de treball i molts professionals que deuen entendre d’estos temes i a més, en el cas de Cheers tenien  un altre punt a favor, ja que es tracta d’una adaptació d’una sèrie d’èxit, però al final res de tot això t’assegura un èxit, acaba sent del tot imprevisible, com en la música o altres arts.

Es poden preveure els gustos, modes, agafar als millors actors o cantants... però a la fi és el públic el que decideix que funciona i que no, i no existeix una fórmula màgica que permeta fer cançons, sèries o pel·lícules com a xurros sabent que funcionaran, s’intenta que funcionen, perquè és fan amb aquesta finalitat, però l’última paraula sempre la tenim el públic.

*Spin off: quan d’una sèrie en aquest cas Cheers agafen un dels personatges es fa una nova sèrie amb aquest com a protagonista. Altres exemples serien Friends d’on es va fer Joey (amb no tanta sort) o Siete Vidas i Aida.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Magnífic vídeo sobre el Projecte Trèvol!

Hui m'han passat aquest vídeo sobre el Projecte Trèvol i m'ha encantat, perquè en ell es mostra de manera clara el que es fa en aquest projecte i em pareix magnífic.

Al ser d'Ontinyent més o menys coneixia el que es feia en aquest projecte, però potser mai havia vist l'alegria que moltes de les persones que participen ell senten al ser capaços d’integrar-se en la societat, una cosa que gent que no té cap discapacitat no valora.

M’enorgulleix que a Ontinyent existisca un projecte així de recolzament a les persones amb dificultats, encara que si ho pensem una mica tots tenim dificultats, encara que alguns tenen reptes més gran que superar, però són això reptes i no problemes com diu Juan Cambra al final del vídeo.

La més sinceres de les enhorabones a totes les persones involucrades d’una manera o altra en el Projecte Trèvol i en especial als autors d’aquest magnífic vídeo.

El correu electrònic perdut

Heu pensat mai si us eliminaren algun dels comptes electrònics que soleu utilitzar, perquè sempre hi ha més d'un… L'altre dia em va passar el cas, perquè resulta que encara mantinc el correu electrònic que la Universitat Politècnica de València em va facilitat quan vaig començar la carrera.

I fa uns dies em van comunicar que en uns mesos em donarien de baixa el servei de correu electrònic. Quin disgust! Imagineu el que això suposa? Si reps allí diferents subscripcions com és el cas de Infojobs o d'altres has de canviar-ho i així així tots els diferents butlletins que allí reps.

Però clar no sols són les subscripcions, sinó que als correus electrònics t'escrius amb gent i has de notificar d'alguna manera que ja no podràs fer servir aquest compte. En realitat al final acaba sent una feina d'uns mesos, perquè sempre hi ha subscripcions o contactes que no són del dia a dia i clar no t'adones en molt de temps.

Altre problema és tot el que has acumulat al mateix correu electrònic, correus que pel que siga et feien il·lusió guardar i potser que contenen informació important. Que faríem si d'un dia per l'altre ens ho eliminaren, ni que fora per error...

Tenim una gran dependència d'aquest tipus de serveis o d'altres com el mòbil o el nostre ordinador, són noves tecnologies que ens creen noves necessitats, de vegades sembla que estaríem més còmodes amb quatre cosetes i sense tanta preocupació.

Total que al dia següent de notificar-me des de la UPV que deixarien de donar el servei del correu electrònic, els de l'associació d'antics alumnes van enviar un mail que de moment no estava tant clara eixa decisió que havia pres la universitat unilateralment... menys mal!

publicat a ARAMULTIMÈDIA

La millor opció

El passat diumenge van haver eleccions municipals i autonòmiques, sempre pot haver un despistat que potser no s'haja assabentat. I a Ontinyent va haver un gran canvi, Lina Insa, la candidata pel PP va perdre un regidor i conseqüentment la majoria absoluta, que era el que l'havia portada a l'alcaldia les passades eleccions del 2007.

El PSPV-PSOE també va perdre vots, un més que la formació popular. El Compromís (Bloc, Iniciativa, Verds) va aconseguir 3 regidors, un gran resultat per aquesta candidatura i EU va tornar al consistori amb un regidor.

Però després d'estos resultats s'obre un camp de possibilitats bastant ample. Hi ha diverses opcions, una seria arribar a un acord tripartit entre el PSPV-PSOE, COMPROMÍS i EU i assumir totes les regidories entre estes tres candidatures, decisió que Lina Insa ja es va encarregar de desprestigiar durant els seus quatre anys d'oposició. Ella al•legava que aquest tipus de formació no és la voluntat del poble, però crec que la senyora Insa esta equivocada, perquè també és voluntat del poble l'elecció dels representats dels altres partits que ella demonitza. Durant els quatre anys de majoria absoluta del PP no m'he sentit representada i crec que jo també forme part d'eixa voluntat del poble que Insa esgrimeix.

Entenc que un tripartit és tant vàlid com una majoria simple o fins i tot una absoluta, tot i que aquesta última no la considere una opció sana per una bona gestió, perquè dóna a un únic partit la possibilitat de fer tot el que vulga durant quatre anys a pesar de les queixes de l'oposició, no tenint en compte així l'opinió de tota la població, expressada amb els diferents representants a l'ajuntament.

Una altra opció que podria donar-se és deixar governar al PP amb una majoria simple, però aquesta opció, si es dona, hauria de fer-se amb una estricta vigilància per part dels tres partits esquerrans. Encara que no es la meua opció preferida.

No compartisc l'opinió que alguna gent ara explica, quan es parla que a la Generalitat Valenciana tenim al PP i que segurament a les pròximes eleccions estatals tindrem també PP i que per aquest raonament seria convenient tindre una alcaldia del PP, perquè així no ens tancaren el reg de les subvencions. No la compartisc per una senzilla raó , quantes inversions se suposa que Lina Insa ens ha portat a Ontinyent en estos quatre anys? I a més, si les comparem amb les que van arribar a Xàtiva, crec que són irrisòries! Per molt que tinguem un govern popular, si és el mateix que teníem, continuarem igual! En els últims quatre anys les inversions estatals (on de moment governa el PSOE) han continuat arribant a pesar de tindre un govern popular, un funcionament normal de subvencions, com ha de ser. No crec que una alcaldia amb Lina Insa ens afavorisca en res, bueno sí, ens afavoreix en la proliferació de maquetes i l'inici d'obres per aconseguir vots a les urnes, perquè les obres del Pont de Sant Vicent sembla que misteriosament s'han aturat.

La veritat no hi ha una solució senzilla per a estes decisions, però el que s'ha de fer és valorar molt bé els pros i els contres de cada opció, però clar, hi ha moltes sensibilitats diferents quan es tracta de posar d'acord a tres partits i no és fàcil. Ara bé, hem de confiar en el que els nostres representants faran amb els nostres vots, que esperem siga el que els votants volem, perquè sinó les pròximes eleccions els nostres representants hauran d'assumir les conseqüències. Certament eixos quatre anys són massa temps per a poder fer efectiva la nostra queixa, però de moment el sistema democràtic és el que és... però sempre podem canviar-lo si tots ens unim!

Retoc de photoshop electoral

Foto original (extreta de la pàgina web del PP d'Ontinyent)
http://www.ppontinyent.es/noticias-partido-popular-ontinyent/213-pp-ontinyent-presentacion-candidatura.html

Fullet informatiu PP amb la foto retocada

Foto retocada ampliada

El votant indecís

El votant indecís és del tipus de gent que cada vegada estan més en auge i encara més en una situació com l'actual, on l'esquerra sembla que pren mesures pròpies de la dreta i aquesta critica tot allò que fan, encara que si foren ells els que manaren farien igual o pitjor.

Però cal destacar que l'indecís no és una persona que passe de la política, perquè sinó tindria ben clara la seua decisió, que seria quedar-se a casa al sofà mirant la televisió o potser fer alguna excursió per la serra, en definitiva no votar el dia 22 de maig (ni tant sols per correu).

L'indecís es caracteritza també per fixar-se en tots els cartells electorals que va trobant al seu pas, tots els vídeos, pamflets, mítings... perquè hi sent curiositat, ell vol esbrinar tot mirant la gran quantitat de propaganda emesa qui serà finalment capaç de seduir-lo.

Esta persona indecisa també és el primer de sa casa que obri la targeta censal, per tal de comprovar si les dades estan correctes (tots els anys estan bé, però per si de cas), perquè la seua tendència cap a la indecisió no vol dir que no es preocupe pel seu vot, tot el contrari se'n preocupa massa. També és el que amb més il·lusió obri les cartes que els diferents partits li envien amb les corresponents llistes i potser algun fullet informatiu.

L'indecís té en compte totes les candidatures, no en menysprea cap, per menuda que siga, és més, li fan encara més gràcia les noves formacions, perquè normalment li conten coses noves i no les que sempre conten els partits majoritaris, que es poden resumir en: quan mana un, l'oposició sempre diu que és temps de canviar i quan mana l'altre el mateix, però al revés.

Per a l'indecís són estes, les dues setmanes que viu més intensament, perquè ara estem en el bombardeig sistemàtic fins a la jornada de reflexió, dia en el que com si es tractara d'un ritual ell es prepara i pren la seua decisió, mai abans, perquè per això es va inventar la jornada de reflexió. L'indecís ordenarà alfabèticament totes les llistes de les candidatures que ha anat recopilant al llarg de la campanya, les mirarà, les compararà, les tornarà a ordenar, però esta vegada segons els vots de les eleccions passades. Mirarà de dalt a baix els programes, fullets... I finalment reflexionarà quins seran els beneficis en traurà ell directament, els seus veïns, el seu barri i la seua població en general, per a prendre la seua decisió final.

Els indecisos i indecises diuen que són els que decanten la balança cap a un costat o l'altre, esperem que entre este grup i els convençuts es puga canviar la situació actual a millor, a tots els nivells, i així a les pròximes eleccions potser no calga demanar un vot per al canvi.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Quan es perd l'esperança

Jordi no va ser un gran estudiant, potser a l'escola sí va arribar a destacar, però no fou difícil amb els companys de classe que tenia. Però a l'institut i la universitat fou un més del montó, no suspenia, però tampoc era el primer de la classe.

Quan va haver acabat la seua carrera de biologia va decidir fer un màster, per allò que deien que quanta més formació millor per a després trobar feina. A més, Jordi havia descobert que la vida d'estudiant s'ha d'aprofitar, perquè és la millor època que segurament tindràs a la teua vida.

Una vegada finalitzat el màster va començar la recerca de feina, al principi semblava difícil, però en mig any va aconseguir una feina per a sis mesos, en realitat era una beca, per això eixa duració. Després de dos mesos sense trobar cap feina que li fera el pes s'adonà que quedava poc per l'estiu, així que decidí buscar feina de socorrista, d'alguna cosa li havia de valdre el curs que va fer quan encara estava a l'institut.

Però la calor se n'anà i tornà el fred de l'hivern. La recerca de feina cada vegada es feia més pesada, poca experiència laboral i una crisi imminent. Alguns amics de Jordi s'havien cansat ja d'esperar a la sopa boba i van marxar nord enllà a aprendre anglès i rentar plats, però Jordi no es resignava a trobar la feina de la seua vida, aquella en la que a pesar de matinar gaudís del temps que li dedicara.

El temps passà, ara ja feia 3 anys que Jordi havia acabat d'estudiar, tres anys d'anar trampejant amb beques, pràctiques, treballs a la piscina... i a pesar de tot encara tenia accés a realitzar alguna entrevista de feina que realment el motivava, però sempre li deien que no. Ben cert és que en aquell moment la crisi ja no era imminent, sinó que estaven apunt d'arribar al punt més baix.

Jordi no sabia ja que fer, tot era donar-li voltes al cap, potser era el seu currículum, la manca d'experiència, potser tenia massa titulacions (un mal molt modern) o directament no hi valia. El seu cap era tot una gran ebullició! Havia perdut l'esperança, es trobava perdut al mig del no res i sense saber per on buscar o a quin lloc dirigir-se.

Calia que Jordi trobés la motivació, però aquesta s'amagava molt bé, però Jordi tenia clar que havia de continuar avant, sí o sí.

Aquest és el final d'esta història, de moment, perquè aquest és el present, incert, però és el que estem vivint, així que caldrà esperar un temps per veure que li passa al nostre protagonista Jordi.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Ella sabia gaudir del menjar

El despertador com de costum va sonar a les set del matí. Aquest aparell sempre actuava rutinàriament cada dia de dilluns a divendres a la mateixa hora, tot i que la seua propietària no havia d'acudir a cap ocupació laboral remunerada. Però sempre havia pensat que el dia s'ha d'aprofitar encara que siguera en la recerca de feina, tot i que aquesta no era la seua única tasca al llarg del dia.

Fregant-se com sempre els ulls va aconseguir arribar al balcó de casa, que habitualment li oferia un bon glop de sol que la despertava i encoratjava per enfrontar un nou dia, però hui plovia, ja començava malament el dia. Va pensar que una bona dutxa li aclariria les idees, però no fou així. Va esmorzar i recollir una mica sa casa.

Tot seguit acudí sota una impertinent pluja a l'INEM i una vegada allí descobrí que la cua doblava el cantó, però havia de fer una gestió necessariament allí, així que hauria de suportar el temps d'espera amb el paraigües a la mà. Després d'una hora i mitja aconseguí entrar a l'edifici en qüestió i finalment, després de mitja hora més, l'atengueren. Per a la seua dissort li mancava una fotocòpia d'un paper que portava a sobre, però justament eixe dia li havia tocar el funcionari malcarat i aquest no va voler fer-li el favor de fer-li ell mateix. Aleshores va haver d'anar-se'n a la copisteria més propera per fotocopiar el paper i tornar a fer cua, esta vegada tota la cua, "sols" li va resultar una hora i vint minuts. I atzars de la vida va acabar sent atesa pel mateix funcionari, al qual li va dedicar la mirada més cruel que ella sabia fer. Aquest va captar la indirecta i va realitzar la seua tasca de registre d'entrada el més ràpidament possible.

Una vegada acabada esta gestió es va dirigir a comprar alguns queviures per omplir aquella despensa de dona soltera. Tot comprant al mercat va veure que la parada de verdures a la que solia acudir no estava, fet que li va fer pensar, que aquell no era el seu dia! Però al final va recordar que ja compraria demà, total hui havia quedat a casa del pares per dinar amb ells.

Tot i que els pares no hi vivien molt lluny va agafar l'autobús, perquè amb aquesta aigua que queia, haguera acabat ben xopa. Els companys temporals d'aquest transport urbà semblava que tampoc tenien el seu dia, cares llargues i fins i tot alguns mocs.

Tot pujant les escales de ca els pares, aquella que fins fa no res, era també sa casa, comença a olorar aquella olor que la transportava anys enrere, anys sense preocupacions, hipoteques, ni responsabilitats... En obrir la porta ho va confirmar, sa mare li havia fet aquella coca de tomata que tan li agradava! Quina il·lusió, quan de temps feina que ella no en menjava! Besà als seus pares i s'assegueren a menjar. Poc a poc per la finestra es va poder veure com el dia es va anar aclarint i deixant pas a un sol radiant. Perquè no hi ha mal que cent anys dure.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Isabel l'artista

Isabel volia ser artista, però no sabia a quin art dedicar-se o almenys concentrar-s'hi, perquè hi ha molts artistes que són del tot polivalents. Primer va pensar en la pintura, però després va recordar que quan anava a l'escola en dibuix mai l'havien puntuat del tot bé i potser alguns del materials per a dur a terme aquesta possible expressió artística resultarien massa cars.

Ni pensar en l'escultura, perquè encara acabaria essent més cara i possiblement més dificultosa per a la seua ment poc avesada en qüestions d'enginyeria, física... i d'altres coneixements que fan mantindre les coses en peu amb el seu just equilibri.

Havia de donar-li moltes voltes a l'assumpte, no podia fer aquesta tria a la babalà, havia d'escollir pensant amb els pros i els contres, amb una sòlida argumentació, almenys suficient per a convèncer-se a si mateixa.

A l'endemà, després de la feina, que li pagava l'aliment que la feia subsistir i pensar en la seua vessant artística, va continuar destriant quin seria el seu art particular. La música sempre li havia agradat i havia aconseguit fer-la remoure, pensar, excitar, alegrar, entristir, il·lusionar, esperançar, lligar, botar, cridar... però quan pensava a dedicar-s'hi de manera professional, de seguida li venia al cap que mai havia aconseguit afinar una sola nota... així que de no ser que es dedicara a escriure lletres per a altres grups o cantants... i va ser aleshores en aquest precís instant quan Isabel va poder pensar amb claredat, l'escriptura seria el seu art. Però l'escriptura en el sentit més ample, ja siga de cançons, poesies, novel·la, assaig, article d'opinió... potser aquests últims els millors per poder desfogar totes les seues inquietuds.

Amb les lletres ella s'hi podia dominar, no en va havia estudiat uns anys de filologia catalana, encara que ella no feia com aquella política catalana que feia gala d'uns estudis no conclosos.

Una vegada escollit amb molt d'encert l'art per a expressar-se havia d'escollir un format pel que començar a provar, l'article d'opinió s'entestava a ser la millor forma de comunicar-se, perquè aquestos eren molt amplis, en ells pots parlar dels que vulgues sense justificar moltes coses, perquè senzillament és la teua opinió. Però donant-li més voltes a l'assumpte va pensar que potser els microrelats s'ajustaven més a les coses que ella volia contar i sense que la relacionaren almenys directament amb les opinions que ella deixaria entreveure a les seues ficcions, perquè al cap i a la fi, eren ficcions. Isabel sempre podia excusar-se en que era una història inventada, que partia d'una realitat que l'havia motivat a escriure, i que a partir d'aquesta veritat l'havia ficcionada perquè resultara més creïble, més real o almenys una mica més emocionant.

A més, això dels microrelats sempre ha estat més lligat a la vida d'artista, i aquesta sempre l'havia atreta, perquè la bohèmia artística sempre s'havia lligat a festes, alcohol, soledat,...inspiració que potser apareix a altres hores de la nit o quan menys l'esperes, i sempre amb la llibreta apunt per anotar qualsevol idea o pensament. També hi hauria dies en que els artistes estarien de sequera, és a dir, quan intenten pensar en un tema i no en ve cap que valga la pena, en poques paraules...la vida bohèmia de l'artista, la què Isabel sempre havia anhelat.

Finalment ja ho tenia clar volia ser una artista en l'escriptura de microrelats i potser això algun dia la duria a fer grans relats o potser fins i tot una novel·la! Sempre s'ha dit que per haver-ho fet tot en la vida has de plantar un arbre, tindre descendència i escriure un llibre, així que ja era hora d'intentar aconseguir la segona d'eixes metes.

Les bodes és el que tenen

Ignasi va rebre un dia una carta a sa casa. Ell no estava acostumat a rebre'n, de no ser les del banc, els rebuts de la llum, aigua, internet.... Però aquesta anava amb el seu nom i adreça escrits a mà.

Per la grandària del sobre feia presagiar que allò que sostenia entre les mans era un targetó de boda i certament així fou. Un cosí prim es casava en dos mesos. Ignasi va reflexionar, tot gratant-se els cabells, semblava que així trobaria abans la resposta que estava buscant, i finalment va arribar a la conclusió que feia com a mínim dos anys que no sabia res d'ell i ara el convidava a ell i a una possible parella a la seua boda. Clar feia tant de temps que no es veien que fins i tot el cosí d'Ignasi no sabia en quina situació es trobava aquest.

Ignasi sempre havia pensat que les bodes si eren d'algú que apreciaves eren la major expressió d'amor que hi havia, però sinó resultaven un compromís, en aquest cas un compromís familiar, la família és per a sempre! Així i tot les bodes familiars tenen un avantatge, encara que no t'avingues amb molts dels assistents, no pots dir que no els coneixes, són família, potser no vius el dia a dia amb ells, però saps poc més o menys de quin peu coixegen. Potser això era el perquè de les poques ganes d'Ignasi d'anar-hi.

Ja portava tota una setmana donant-li voltes a l'assumpte de la boda, no li feia especial il·lusió, però tampoc volia fer-li eixe lleig al seu cosí, amb ell es portava bé, a pesar de la falta de contacte, però el seu oncle... aquest sí que li resultava del tot insofrible i seria inevitable haver de creuar ni que foren unes paraules amb ell. Després de discutir-se mentalment amb si mateix, va decidir cridar a la Marta, la seua nòvia de tota la vida, però que coses dels destins laborals, entre setmana els separaven 200km. Ell li va exposar la disjuntiva, i ella no li va saber aconsellar gaire, perquè el seu cas era tot el contrari, amb la família d'ella es podia fer de tot, fins i tot molts cap de setmana anaven a dinar tots junts. Finalment ella li va dir - La família és la família, crec que tots dos junts podrem fer que la celebració no se't faça del tot pesada-.

Al dia següent Ignasi va tirar mà de la guia telefònica per tal de buscar el telèfon del seu cosí, de seguida el va trobar, segons després el telèfon va començar a sonar, el seu cosí li estava cridant!

-Hola, Ignasi! Com va?

-Hola, Ricard! Estava a punt de telefonar-te

-Si? És que he pensat que, potser tindries dubtes, ja sé que amb mon pare no et dus molt bé, però volia dir-te que em faria molta il·lusió que vingueres.

-Si? Doncs si jo et cridava per dir-te que sí que vaig! I si damunt em dius això, allí em tindràs! Bueno... a mi i a la meua xicona.

-Vaja! El "nasi" al final amb nòvia formal! 

-Els temps passen i tot arriba, tard o d'hora, mira tu, que et cases i tot!

-Certament! I ben content que estic. Volia comentar-te que si vols també estàs convidat a l'acomiadament de solter, que en realitat serà un sopar d'amics i alguns cosins.

-Encantat, hi aniré.

Finalment Ignasi i la seua nòvia van assistir a la boda i a pesar de les impertinències del seu oncle va ser una magnífica celebració.

Josep el Fuster

Hi havia una vegada un fuster que treballava una vila menuda. Ell hi treballava la fusta amb molta estima, com si fos la cosa més tendra i suau del món, perquè així li va ensenyar el seu pare Joan Josep. Si aquest material es maltractava l'artesania final es ressentiria, ja que com son pare li va explicar la fusta una vegada tallada de l'arbre encara mantenia part de la seua vida.

Quan algú anava a encomanar-li a Josep un moble o qualsevol altra artesania amb fusta, sempre entraven cridant "Juseeep" i ell de seguida eixia amb un somriure d'orella a orella i saludava amb un "Bon dia", dit amb ganes, perquè era feliç de treballar en el que més li agradava en esta vida.

Josep havia tingut dues filles, totes dues havien estudiat i treballaven al cap i casal i sols les veia una vegada al mes. Un bon dia va sentir-se cansat i va apreciar que s'estava fent major i començava a albirar que el seu negoci tant artesanal i preciós tancaria amb ell, perquè les seues filles no anaven a fer-se'n càrrec.

Un bon dia, per març, va decidir que hauria de començar a desfer-se dels excedents de fusta que tenia al taller i també d'algun encàrrec que mai es va recollir i que no li agradava gens. Però no sabia que fer-ne amb ells i va pensar que potser seria aquesta una bona excusa per a ajuntar-se amb els amics i coneguts del poble. Farien una foguera i després amb les cendres podrien fer una bona torrada de xulles. Resulta que va comboiar a tot el poble, van participar tots, el pirotècnic que va encendre la foguera i fins i tot la banda del poble que va amenitzar amb uns pasdobles l'esdeveniment; fins i tot van vindre les filles de la capital per tal de passar el dia amb son pare. Aquell dia va resultar ser molt importat per a tots, tant que quan al final del dia anaven tots cap a casa van pensar que això s'hauria de repetir.

En arribar a casa la filla major li va dir que s'havia fet un nòvio i que el pròxim cap de setmana si els venia bé volia portar-lo al poble per tal que el conegueren. Josep es va alegrar molt per la seua filla i així van quedar per al pròxim cap de setmana.

Quan va arribar el dissabte Josep tenia certa curiositat per conèixer al seu gendre, no podia amagar-ho. La filla major va arribar a casa i li'l va presentar al seus pares, "Mireu, este és Joan" i de seguida Josep i la seua dona van somriure i el van abraçar. Durant tot el dinar van anar parlant i coneixent al nòvio de la seua filla. Resulta que Joan havia estudiat belles arts i actualment estava aturat, coses de la vida. Josep, com no, li va explicar quina era la seua passió, l'artesania de la fusta. Joan de seguida s'hi va interessar, al cap i a la fi aquesta també era una manera d'expressar-se de manera artística.

En un mes Josep va rebre una trucada, era Joan. I aquest li va dir "Josep, no cal que tanques la teua fusteria!, jo me'n faré càrrec, si tu vol, es clar". Josep va començar a plorar d'alegria, mai hauria imaginat que aquest xicot ben plantat prendria una decisió com aquesta. I així va ser, Joan es va quedar amb la fusteria.

Al març de l'any següent Josep estava ja gaudint de la seua recent adquirida jubilació i l'alcaldessa de la població va anar a visitar-lo per demanar-li si tenia algun excedent de fusta per fer com van fer l'any anterior i així fer una festa al poble. I així va ser cada març de la seua vida.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

P.D. Per cert volia fer-vos sabedors que ja fa un any que estic escrivint a ARAMULTIMÈDIA regularment, així que qui vulga celebrar l'aniversari llegint o rellegint el primer article ací us deixe l'enllaç. Aquest primer article fou tota una declaració d'intencions: http://www.aramultimedia.com/default.asp?id=3303 "Sóc de poble".

Lontidres (segons @davidnou)

El iaio Francesc 2.0

El iaio Francesc era una d'estes persones inquietes, que tota la vida havia mostrat curiositat i interès per totes les maneres de fer noves que la vida li anava oferint. Com per exemple quan va arribar la televisió, els reproductors musicals... en general qualsevol tipus d'electrodomèstics que li feien la vida més fàcil i còmoda. I no va ser menys quan els ordinadors i Internet van entrar a les nostres vides.

Quan es feien els típics cursos per a gent major, a ell mai li va agradar això de jubilat, en els que els introduïen al món de la informàtica era ell el primer inscriure's. Eixa en part era una de les raons per les que no li agradava el concepte de jubilat, ell no va deixar mai de fer coses, d'interessar-se per les noves tecnologies, de mantindre el seu hortet, de visitar els seus fills i filles i també els respectius nets i netes.

I va haver un dia, a un curs d'estos d'Internet que feien al centre cívic del barri, on el iaio Francesc va descobrir que els correus electrònics i el blog se li havien quedat curts, aleshores el professor va començar a parlar-los de les xarxes socials. A Francesc li queia molt bé el professor, en general es duia molt bé amb la gent, però en especial amb els joves, ell sempre havia tingut un esperit jove i se li notava.

El professor va anar poc a poc explicant-los quines eren les virtuts i desavantatges de les xarxes socials i finalment Francesc va decidir provar això del Facebook, a veure que trobaria allí i si realment li trauria profit. En una setmana el iaio Francesc s'havia tornat tot un expert en esta xarxa social, havia trobat altres persones majors com ell, estava planificant un dinar a casa d'una d'elles i cada dia penjava novetats interessants al seu mur.

Pel temps va comprar-se també un mòbil d'estos que duien Internet incorporat i va decidir provar sort amb el Twitter, una altra xarxa social més instantània i ràpida. Allí va començar aconseguir un fum de seguidors i així d'esta manera anava incorporant més amics al seu Facebook. Francesc es va convertir en tota una eminència en això de la Web 2.0.

A casa, quan se li ajuntava tota la família els nets i les netes sempre jugaven amb el iaio amb els seus mòbils. Ells n'estaven molt orgullosos del seu iaio, era més modern del món. Podia enviar-los SMS, correus electrònics, mencionar-los al Twitter i fins i tot xatejar amb ells al Facebook.

Però un bon dia el iaio Francesc va començar a trobar-se més cansat que de costum. Això no podia presagiar res bo, però ell no va voler alarmar a la família i va anar al metge tot sol. Li van dir que era greu i que necessitava que el cuidaren. Francesc va acatar les normes com un xiquet espantat pel que poguera passar, és per això que es va traslladar a viure amb un dels seus fills.

Durant el primer mes dolent el iaio Francesc va reduir dràsticament la seua presència a les diferents xarxes socials i la gent allà el reclamava, però no sabien que estava passant.

Finalment Francesc va faltar i els seus fills i filles no sabien que fer amb la seua presència digital, no sabien com suprimir, si es podia, el seu compte. Van estar consultant i després de diferents dificultoses gestions van fer el que al seu pare li hagués agradat. Van deixar el seu perfil al Facebook com si fos un memorial, perquè així totes les seues amistats d'Internet li pogueren deixar unes boniques paraules d'acomiadament i els encarregats del Twitter els van fer un gran regal, una còpia de tots els seus tweets (escrits). Al cap i a la fi el iaio havia tingut una important vida 2.0, per això és mereixia un bon acomiadament 2.0.

publicat a ARAMULTIMÈDIA