El despertador com de costum va sonar a les set del matí. Aquest aparell sempre actuava rutinàriament cada dia de dilluns a divendres a la mateixa hora, tot i que la seua propietària no havia d'acudir a cap ocupació laboral remunerada. Però sempre havia pensat que el dia s'ha d'aprofitar encara que siguera en la recerca de feina, tot i que aquesta no era la seua única tasca al llarg del dia.
Fregant-se com sempre els ulls va aconseguir arribar al balcó de casa, que habitualment li oferia un bon glop de sol que la despertava i encoratjava per enfrontar un nou dia, però hui plovia, ja començava malament el dia. Va pensar que una bona dutxa li aclariria les idees, però no fou així. Va esmorzar i recollir una mica sa casa.
Tot seguit acudí sota una impertinent pluja a l'INEM i una vegada allí descobrí que la cua doblava el cantó, però havia de fer una gestió necessariament allí, així que hauria de suportar el temps d'espera amb el paraigües a la mà. Després d'una hora i mitja aconseguí entrar a l'edifici en qüestió i finalment, després de mitja hora més, l'atengueren. Per a la seua dissort li mancava una fotocòpia d'un paper que portava a sobre, però justament eixe dia li havia tocar el funcionari malcarat i aquest no va voler fer-li el favor de fer-li ell mateix. Aleshores va haver d'anar-se'n a la copisteria més propera per fotocopiar el paper i tornar a fer cua, esta vegada tota la cua, "sols" li va resultar una hora i vint minuts. I atzars de la vida va acabar sent atesa pel mateix funcionari, al qual li va dedicar la mirada més cruel que ella sabia fer. Aquest va captar la indirecta i va realitzar la seua tasca de registre d'entrada el més ràpidament possible.
Una vegada acabada esta gestió es va dirigir a comprar alguns queviures per omplir aquella despensa de dona soltera. Tot comprant al mercat va veure que la parada de verdures a la que solia acudir no estava, fet que li va fer pensar, que aquell no era el seu dia! Però al final va recordar que ja compraria demà, total hui havia quedat a casa del pares per dinar amb ells.
Tot i que els pares no hi vivien molt lluny va agafar l'autobús, perquè amb aquesta aigua que queia, haguera acabat ben xopa. Els companys temporals d'aquest transport urbà semblava que tampoc tenien el seu dia, cares llargues i fins i tot alguns mocs.
Tot pujant les escales de ca els pares, aquella que fins fa no res, era també sa casa, comença a olorar aquella olor que la transportava anys enrere, anys sense preocupacions, hipoteques, ni responsabilitats... En obrir la porta ho va confirmar, sa mare li havia fet aquella coca de tomata que tan li agradava! Quina il·lusió, quan de temps feina que ella no en menjava! Besà als seus pares i s'assegueren a menjar. Poc a poc per la finestra es va poder veure com el dia es va anar aclarint i deixant pas a un sol radiant. Perquè no hi ha mal que cent anys dure.
publicat a ARAMULTIMÈDIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada