Ella sabia gaudir del menjar

El despertador com de costum va sonar a les set del matí. Aquest aparell sempre actuava rutinàriament cada dia de dilluns a divendres a la mateixa hora, tot i que la seua propietària no havia d'acudir a cap ocupació laboral remunerada. Però sempre havia pensat que el dia s'ha d'aprofitar encara que siguera en la recerca de feina, tot i que aquesta no era la seua única tasca al llarg del dia.

Fregant-se com sempre els ulls va aconseguir arribar al balcó de casa, que habitualment li oferia un bon glop de sol que la despertava i encoratjava per enfrontar un nou dia, però hui plovia, ja començava malament el dia. Va pensar que una bona dutxa li aclariria les idees, però no fou així. Va esmorzar i recollir una mica sa casa.

Tot seguit acudí sota una impertinent pluja a l'INEM i una vegada allí descobrí que la cua doblava el cantó, però havia de fer una gestió necessariament allí, així que hauria de suportar el temps d'espera amb el paraigües a la mà. Després d'una hora i mitja aconseguí entrar a l'edifici en qüestió i finalment, després de mitja hora més, l'atengueren. Per a la seua dissort li mancava una fotocòpia d'un paper que portava a sobre, però justament eixe dia li havia tocar el funcionari malcarat i aquest no va voler fer-li el favor de fer-li ell mateix. Aleshores va haver d'anar-se'n a la copisteria més propera per fotocopiar el paper i tornar a fer cua, esta vegada tota la cua, "sols" li va resultar una hora i vint minuts. I atzars de la vida va acabar sent atesa pel mateix funcionari, al qual li va dedicar la mirada més cruel que ella sabia fer. Aquest va captar la indirecta i va realitzar la seua tasca de registre d'entrada el més ràpidament possible.

Una vegada acabada esta gestió es va dirigir a comprar alguns queviures per omplir aquella despensa de dona soltera. Tot comprant al mercat va veure que la parada de verdures a la que solia acudir no estava, fet que li va fer pensar, que aquell no era el seu dia! Però al final va recordar que ja compraria demà, total hui havia quedat a casa del pares per dinar amb ells.

Tot i que els pares no hi vivien molt lluny va agafar l'autobús, perquè amb aquesta aigua que queia, haguera acabat ben xopa. Els companys temporals d'aquest transport urbà semblava que tampoc tenien el seu dia, cares llargues i fins i tot alguns mocs.

Tot pujant les escales de ca els pares, aquella que fins fa no res, era també sa casa, comença a olorar aquella olor que la transportava anys enrere, anys sense preocupacions, hipoteques, ni responsabilitats... En obrir la porta ho va confirmar, sa mare li havia fet aquella coca de tomata que tan li agradava! Quina il·lusió, quan de temps feina que ella no en menjava! Besà als seus pares i s'assegueren a menjar. Poc a poc per la finestra es va poder veure com el dia es va anar aclarint i deixant pas a un sol radiant. Perquè no hi ha mal que cent anys dure.

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Isabel l'artista

Isabel volia ser artista, però no sabia a quin art dedicar-se o almenys concentrar-s'hi, perquè hi ha molts artistes que són del tot polivalents. Primer va pensar en la pintura, però després va recordar que quan anava a l'escola en dibuix mai l'havien puntuat del tot bé i potser alguns del materials per a dur a terme aquesta possible expressió artística resultarien massa cars.

Ni pensar en l'escultura, perquè encara acabaria essent més cara i possiblement més dificultosa per a la seua ment poc avesada en qüestions d'enginyeria, física... i d'altres coneixements que fan mantindre les coses en peu amb el seu just equilibri.

Havia de donar-li moltes voltes a l'assumpte, no podia fer aquesta tria a la babalà, havia d'escollir pensant amb els pros i els contres, amb una sòlida argumentació, almenys suficient per a convèncer-se a si mateixa.

A l'endemà, després de la feina, que li pagava l'aliment que la feia subsistir i pensar en la seua vessant artística, va continuar destriant quin seria el seu art particular. La música sempre li havia agradat i havia aconseguit fer-la remoure, pensar, excitar, alegrar, entristir, il·lusionar, esperançar, lligar, botar, cridar... però quan pensava a dedicar-s'hi de manera professional, de seguida li venia al cap que mai havia aconseguit afinar una sola nota... així que de no ser que es dedicara a escriure lletres per a altres grups o cantants... i va ser aleshores en aquest precís instant quan Isabel va poder pensar amb claredat, l'escriptura seria el seu art. Però l'escriptura en el sentit més ample, ja siga de cançons, poesies, novel·la, assaig, article d'opinió... potser aquests últims els millors per poder desfogar totes les seues inquietuds.

Amb les lletres ella s'hi podia dominar, no en va havia estudiat uns anys de filologia catalana, encara que ella no feia com aquella política catalana que feia gala d'uns estudis no conclosos.

Una vegada escollit amb molt d'encert l'art per a expressar-se havia d'escollir un format pel que començar a provar, l'article d'opinió s'entestava a ser la millor forma de comunicar-se, perquè aquestos eren molt amplis, en ells pots parlar dels que vulgues sense justificar moltes coses, perquè senzillament és la teua opinió. Però donant-li més voltes a l'assumpte va pensar que potser els microrelats s'ajustaven més a les coses que ella volia contar i sense que la relacionaren almenys directament amb les opinions que ella deixaria entreveure a les seues ficcions, perquè al cap i a la fi, eren ficcions. Isabel sempre podia excusar-se en que era una història inventada, que partia d'una realitat que l'havia motivat a escriure, i que a partir d'aquesta veritat l'havia ficcionada perquè resultara més creïble, més real o almenys una mica més emocionant.

A més, això dels microrelats sempre ha estat més lligat a la vida d'artista, i aquesta sempre l'havia atreta, perquè la bohèmia artística sempre s'havia lligat a festes, alcohol, soledat,...inspiració que potser apareix a altres hores de la nit o quan menys l'esperes, i sempre amb la llibreta apunt per anotar qualsevol idea o pensament. També hi hauria dies en que els artistes estarien de sequera, és a dir, quan intenten pensar en un tema i no en ve cap que valga la pena, en poques paraules...la vida bohèmia de l'artista, la què Isabel sempre havia anhelat.

Finalment ja ho tenia clar volia ser una artista en l'escriptura de microrelats i potser això algun dia la duria a fer grans relats o potser fins i tot una novel·la! Sempre s'ha dit que per haver-ho fet tot en la vida has de plantar un arbre, tindre descendència i escriure un llibre, així que ja era hora d'intentar aconseguir la segona d'eixes metes.