Isabel l'artista

Isabel volia ser artista, però no sabia a quin art dedicar-se o almenys concentrar-s'hi, perquè hi ha molts artistes que són del tot polivalents. Primer va pensar en la pintura, però després va recordar que quan anava a l'escola en dibuix mai l'havien puntuat del tot bé i potser alguns del materials per a dur a terme aquesta possible expressió artística resultarien massa cars.

Ni pensar en l'escultura, perquè encara acabaria essent més cara i possiblement més dificultosa per a la seua ment poc avesada en qüestions d'enginyeria, física... i d'altres coneixements que fan mantindre les coses en peu amb el seu just equilibri.

Havia de donar-li moltes voltes a l'assumpte, no podia fer aquesta tria a la babalà, havia d'escollir pensant amb els pros i els contres, amb una sòlida argumentació, almenys suficient per a convèncer-se a si mateixa.

A l'endemà, després de la feina, que li pagava l'aliment que la feia subsistir i pensar en la seua vessant artística, va continuar destriant quin seria el seu art particular. La música sempre li havia agradat i havia aconseguit fer-la remoure, pensar, excitar, alegrar, entristir, il·lusionar, esperançar, lligar, botar, cridar... però quan pensava a dedicar-s'hi de manera professional, de seguida li venia al cap que mai havia aconseguit afinar una sola nota... així que de no ser que es dedicara a escriure lletres per a altres grups o cantants... i va ser aleshores en aquest precís instant quan Isabel va poder pensar amb claredat, l'escriptura seria el seu art. Però l'escriptura en el sentit més ample, ja siga de cançons, poesies, novel·la, assaig, article d'opinió... potser aquests últims els millors per poder desfogar totes les seues inquietuds.

Amb les lletres ella s'hi podia dominar, no en va havia estudiat uns anys de filologia catalana, encara que ella no feia com aquella política catalana que feia gala d'uns estudis no conclosos.

Una vegada escollit amb molt d'encert l'art per a expressar-se havia d'escollir un format pel que començar a provar, l'article d'opinió s'entestava a ser la millor forma de comunicar-se, perquè aquestos eren molt amplis, en ells pots parlar dels que vulgues sense justificar moltes coses, perquè senzillament és la teua opinió. Però donant-li més voltes a l'assumpte va pensar que potser els microrelats s'ajustaven més a les coses que ella volia contar i sense que la relacionaren almenys directament amb les opinions que ella deixaria entreveure a les seues ficcions, perquè al cap i a la fi, eren ficcions. Isabel sempre podia excusar-se en que era una història inventada, que partia d'una realitat que l'havia motivat a escriure, i que a partir d'aquesta veritat l'havia ficcionada perquè resultara més creïble, més real o almenys una mica més emocionant.

A més, això dels microrelats sempre ha estat més lligat a la vida d'artista, i aquesta sempre l'havia atreta, perquè la bohèmia artística sempre s'havia lligat a festes, alcohol, soledat,...inspiració que potser apareix a altres hores de la nit o quan menys l'esperes, i sempre amb la llibreta apunt per anotar qualsevol idea o pensament. També hi hauria dies en que els artistes estarien de sequera, és a dir, quan intenten pensar en un tema i no en ve cap que valga la pena, en poques paraules...la vida bohèmia de l'artista, la què Isabel sempre havia anhelat.

Finalment ja ho tenia clar volia ser una artista en l'escriptura de microrelats i potser això algun dia la duria a fer grans relats o potser fins i tot una novel·la! Sempre s'ha dit que per haver-ho fet tot en la vida has de plantar un arbre, tindre descendència i escriure un llibre, així que ja era hora d'intentar aconseguir la segona d'eixes metes.