El 25 d’abril d’un país

Vivim un país que té molts noms, antigament Regne de València, també vàrem ser País Valencià i oficialment ara ens anomenen Comunidad Valenciana... en realitat crec que hem anat perdent força, ja que qualsevol dels dos noms anteriors tenia més presència que l’últim que ara ens han posat. Però hui anem a parlar del 25 d’abril, un dia en que commemorem que el 1707 vàrem ser derrotats per les tropes de Felip V. Per això, encara hui podem escoltar a qualsevol valencioanoparlant dir “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.

Som diferents, com els catalans...perquè tots dos commemorem derrotes. En el nostre cas la del 25 d’abril i ells l’11 de setembre. Però hem de recordar aquest tipus d’esdeveniments per no haver de tornar a passar per aquí, almenys això diuen la majoria de mestres d’història, cal recordar quines errades vàrem fer per a no repetir-les.

A València tots els anys es fa la manifestació per tal de recordar que el poble encara recorda aquella derrota i reclama des de la normalització lingüística de valencià, fins a la independència dels Països Catalans. En un esdeveniment com aquest podem trobar tot tipus de sensibilitats, des dels més valents que reclamen coses que potser s’aconseguiran a molt llarg termini, i d’altres que són més humils i les seues reclamacions són més a curt termini. Però cal dir que tothom té cabuda.

Al cap i a la fi hui és un dia per a recordar i reclamar, bona diada a tothom!

I per acabar vos deixe en una cançó dels mítics Al Tall que hui donaran per conclosa a Xàtiva la seua carrera, de segur que serà un concert per a recordar. 

Sant Jordi, tant diferent i tant igual alhora

Com bé sabreu la majoria, hui és Sant Jordi, aquell que va matar al drac i que té una bandera amb una creu roja ben estesa arreu del món. Però heu pensat com de diferents són les celebracions de Sant Jordi segons on estiguem (si voleu també podeu visitar aquest blog). 

A una població valenciana com la meua, Ontinyent, no tenim res d’especial, ho celebrem més o menys com a la resta del País Valencià, és el dia del llibre. Enguany hi ha una lectura continuada de Fra Lluís de Galiana de “Rondalla de rondalles” i al llarg de la setmana hi haurà diferents presentacions de llibres amb el seus autors corresponents.

Però a poblacions com Alcoi o Banyeres són els Moros i Cristians i clar tenen un altre significat totalment diferent, ja que per a la gent d’allí aquests són dies festius, no com per a la resta (fins i tot els catalans han de treballar).  A Alcoi tal dia com hui acostumen a fer la processó de la relíquia de Sant Jordi, retreta,... però com que enguany ho han avançat tot un dia, crec que estaran descansant. Recorde que fa uns tres anys vaig estar per aquesta data a Alcoi i vaig poder comprovar que la festa es viu amb ganes, el centre de la ciutat roman tancat durant aquests dies de la trilogia festera i tots els carrers bullen amb gent que va d’un costat a l’altre a veure els diferents actes de les festes, la veritat em va encantar! I supose que a Banyeres es viurà semblant, però amb menys turisme.

En canvi si se n’anem a Catalunya, Sant Jordi és el patró, i a qualsevol poble podem trobar gent que compra llibres, gent que compra roses, i que després les regalen a les persones que més s’estimen, perquè aquesta celebració està vinculada als enamorats. Un parell de vegades he tingut l’oportunitat de viure Sant Jordi a Barcelona i és impressionant els rius de gent que passegen per les rambles, els mars de gent que s’amunteguen a les parades per tal de comprar llibres i les cues quilomètriques que es fan per aconseguir la signatura del teu escriptor preferit, val a dir que els mediàtics són els que majors cues tenen. 

Per tant trobem la festa del llibre, la festa dels moros i cristians i la festa de la rosa i el llibre. Són festes diferents amb intensitats diferents, però totes en honor al mateix Sant Jordi. Fins i tot podem trobar altres celebracions a l’estranger  com a Anglaterra, d’on també és patró. Al capdavall una festa que celebre com es celebre és ben bonica de viure.

Bon Sant Jordi a tothom! 

Confessions d'una sèrie-addicta (III). El final de How I met your mother

Esta setmana a la secció Confessions d’una sèrie-addicta parlarem de How I met your mother, una sèrie a la que ja li veiem símptomes que està acabant, de fet ja porten 8 temporades i clar tot el bo s’acaba... com House M.D. (de la que algun dia també parlarem, quina gran sèrie).

Farem una breu introducció sense desvelar grans misteris per als que no haguen sentit mai parlar d’aquesta sèrie que molta gent compara amb Friends, la veritat podrien ser Friends actualitzada i amb molts salts temporals, de fet crec que aquests salts són un dels trets diferenciadors d’aquesta sèrie, ja que ens mostren el passat en comú dels personatges (molt habitual) i el futur d’aquests (ja no tant comú en altres sèries).  How I met your mother és una comèdia de situació de 20 minuts, situada a Nova York, concretament a Manhattan on 5 joves comparteixen les seues vides. El punt de partida és Ted, en teoria el protagonista, que explica des del futur (habitualment el 2030) als seus fills com va conèixer a la seua mare (el títol del programa). En realitat el fet de com va conèixer a la mare dels seus fills és l’excusa perfecta per contar-los tota la seua vida i la dels seus millors amics.

Per tant aquesta sèrie és una comèdia en que veiem com van evolucionant els amors, feines... dels nostres cinc personatges. Ted, arquitecte, és un romàntic empedreït, buscar l’amor de la seua vida, però també amb períodes en que s’enfada i sols busca xiques per a una nit, però sempre no sé sap com acaba enamorant-se fins i tot de les més rares.  El contrapunt d’aquest personatge és Barney, un solter amb vocació, que només busca xiques d’una nit i quantes més millor, però aquest ha acabat agafant tant de protagonisme o més que Ted. Després tenim a la parella estable Marshall i Lilly que es coneixen des de la facultat, igual que Ted, que compartia habitació amb Marshall. Ella és mestra d’una escola infantil, però artista de vocació i ell al començament de la sèrie encara està acabant els seus estudis de Dret, i el seu objectiu és ser advocat mediambiental. Per últim tenim el personatge de “la xica”, Robin, ella és canadenca i treballa a la televisió. Al començament de la sèrie no forma part del grup d’amics, però des que es converteix en l’objectiu romàntic de Ted, per coses de la vida acaba formant part del grup amb plens drets.

Aquesta sèrie és molt còmica, perquè trobem personatges contraposats i perquè evidentment els guionistes fan molt bé la seua tasca. Però ben és cert, que tot té moments alts i baixos i potser aquest vuitena temporada no està sent tant reeixida com les anteriors i més sabent que ja té data de caducitat. Aquest final es pot intuir per algun dels salts temporals cap al futur que han fet recentment on ja s’ha contat com i on coneixerà a la mare, fet que fa pensar en el final de la sèrie, perquè una vegada conega a la mare dels seus fills tot haurà acabat. 

Així que si algú vol començar-la a veure des de zero ho pot fer, la veritat de ben segur que riurà, i si sou grans seguidors com jo, esperem que ens donen un bon final a la sèrie. 

Postals d’Els Catarres gratis al seu web. O com enganxar-se a Tokyo i Vull estar amb tu

Feia temps que no em passava, en realitat no és fàcil que només escoltant una vegada una cançó t’enganxe de seguida, però això és el que m’ha passat amb algunes de les cançons de l’últim disc d’Els Catarres titulat Postals.

 

Primerament va ser Vull estar amb tu, la vaig escoltar en el videoclip que han penjant a Internet i ja vaig pensar “ui...quin bon rotllo de cançó” i les imatges també aconseguien transmetre això, mitjançant colors vius i una estampa més bé estiuenca. Per tant vaig decidir que el següent pas era descarregar-me de manera gratuïta i legal el seu disc, ja que ells ofereixen així als seus fans. Ara, això sí tot el qui vulga també pot comprar el disc físic, ja que han preparat una edició molt treballada, perquè ens podríem aventurar a dir que cada disc és únic, perquè Els Catarres han triat diferents postals per als discs i a més el tampó que porta la postal l’han fet ells mateixos a mà.

 

Doncs el següent pas fou escoltar el disc sencer i trobar que Tokyo és una passada de cançó que també t’enganxa a la primera que l’escoltes. I poc a poc tal i com anem escoltant el disc anem descobrint alguna perleta més, com la col•laboració del Tomeu Penya. Són cançons d’aquestes per a trobar-te-les quan ja has escoltat el disc unes quantes vegades...i trobes aquell matís que no havies sabut apreciar de primeres, així sempre queda alguna sorpresa. 

La veritat que puc dir que Els Catarres m’han sorprès, perquè Jennifer va ser una gran sensació que els va donar popularitat, però estava clar que no podien viure d’aquest tipus de cançons. I en Postals han sabut donar un aire amb bon rotllo i alegria que cal en aquests moments, en que no trobem aquesta alegria tant fàcilment, per això vos el recomane. 

Anteriorment m’havia passat això d’enamorar-me a la primera de la cançó Ar Dân d’Iwan Rheon, que tot seguint en el procés des descobriment de la resta de cançons del disc vaig trobar també Changing Times, una altra perleta. Per cert us recomane el disc que també es titula Changing Times del gal•lès Iwan Rheon. Aquest xic és actor i músic, ha participat a la sèrie Misfits (de la que vos parlaré ací a la secció de Confessions d’una sèrie-addicta) i a alguna pel•lícula i de sobte un dia buscant informació de la sèrie, aparegué la música del senyor Rheon.

P.D. d'última hora: he descobert al voler posar un enllaç sobre Iwan Rheon que ha posat cançons noves al seu perfil de You Tube! anem a veure que tal...

Confessions d’una sèrie-addicta (II) Happy Endings

Esta setmana és el torn de Happy Endings, una altra sitcom amb joves d’uns trenta i pico, però per contra de la mítica Friends situada a Nova York (com How I met your mother), aquesta està situada a Chicago.

Es tracta de la història de sis joves, una parella feliçment casada: Brad i Jane, una altra parella que només començar la sèrie estan apunt de casar-se, però finalment no: Dave i Alex, i els dos últims personatges actualment no són parella, però a la universitat ho varen ser: Max i Penny. A més cal explicar que Jane i Alex són germanes i que tots es coneixen des de l’època de la universitat.

Max és el gai de la sèrie, ara això sí, quan va conèixer a tota la colla encara no havia eixit de l’armari i era la parella de Penny, que acostuma a dir que Max és un heterosexual al que li agraden els homes, perquè resulta que aquest no respon als cànons habituals dels gais. Max és gandul, desastre, té la casa feta un desastre, no sol tindre feina estable... Arran de la passada relació amb Penny, ella i Max tenen prou complicitat moltes de les trames més boges o fins i tot increïbles corren a càrrec d’ells dos, a més aquests dos personatges són els més divertits en diferència.

Penny quan comença la sèrie representa la soltera que no pare des buscar el seu príncep blau, i certament tracta de buscar-lo, perquè no para d’eixir amb homes, però mai és l’adequat... però si es poseu a veure la sèrie ja veureu que tot arribarà...

La parella estable són Brad i Jane. Ell és un home de negocis i dels que li encanta la seua feina, fins que veiem que sofreix una mena de crisis laboral. El més curiós d’aquest personatge és que té un gustos bastant refinats i seria l’antítesi de Max. Entenem que bona part d’aquesta personalitat es deguda a Jane, que una controladora elevada a la màxima potència, ja que no sols vigila de prop el que fa el seu home, sinó pràcticament quasi cada moviment dels seus amics. Si haguérem de dir qui porta els pantalons en aquesta relació, no hi ha dubte, és Jane, és ella qui decideix i controla tot.

Per últim parlarem de la parella que veiem al primer capítol apunt de casar-se, però finalment no ho fan, perquè Alex s’espanta i deixa a Dave plantat a l’altar. Aquesta parella li costarà refer-se, però poc a poc aniran normalitzant la situació, ja que comparteixen el grup d’amics i s’han de veure després de la plantada a l’altar. Alex és sense dubte la despistada del grup, fins i tot podríem dir innocent i ignorant, però això sí feliç. Ella com havíem dit és la germana de Jane, i com es de suposar la major és la controladora de Jane.  Alex té una tenda de roba i complements a la que no entra gaire gent. Dave és el somiatruites del grup, el que té idees de bomber, però de vegades aquestes idees arriben a bon port. Posseeix un camió de menjar, molt típic dels Estats Units on fa entrepans.

Els lloc de trobament de tots els amics, com a Friends i How I met your mother, és el bar on moltes vegades comença el capítol.

Happy Endings dura uns vint minuts, és una comèdia cent per cent, molt poques vegades ens mostren moments dramàtics. Potser no és tant coneguda com How I met your mother (de la que parlarem més avant), però també és molt divertida i almenys és de les poques sèries que intenten donar-li protagonisme a altres ciutats, no sempre ha de ser Nova York el protagonista! en aquest cas Chicago es mostra en tota la seua plenitud. Sèrie bastant recomanable. 

Les lleis de l’homosexualitat

És impressionant com de dispars poden arribar a ser les noticies, aquest cap de setmana hi havia a El País Semanal un reportatge titulat “Caza al homosexual” i parlava de la situació d’aquest col·lectiu a Uganda, que pel que allí es contava va empitjorant per moments, ja que “Uganda, un dels països més profundament cristians d’Àfrica, també ha decidit modificar el seu codi penal per a condemnar a mort als homosexuals” (extret de l’article d’EPS). Concretament aquesta llei que s’està debatent a aquest país africà es anomenada popularment la llei mata-gais.

En canvi a Uruguay, ahir dimecres 10 d’abril, es va aprovar la llei del matrimoni igualitari, “El Congreso de Uruguay avala el matrimonio entre personas del mismo sexo”,  que suposa un gran avanç per al col·lectiu homosexual d’aquest país.

Banderes d'Uruguay, Uganda i la del col·lectiu de LGBT

Aquests són dos exemples de disparitat que han coincidit als mitjans de comunicació en el temps, però existeixen molts més països que formen part dels que condemnen als i les homosexuals com Irán, Yemen o Arabia Saudí; així com altres països que permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe, com per exemple l’Estat Espanyol.

Actualment com podem veure a la següent notícia: “El debate sobre la legalización del matrimonio gay se replica en el mundo”, sembla ser que la legalització del matrimoni homosexual és un debat que està actualment duent-se a terme en diferents països com Estats Units, França o Gran Bretanya. Però pel que sembla aquest debat no serà del tot fructífer en tots els països, perquè als Estats Units i a França la població està bastant dividida.

Pel que sembla encara  hi ha molta gent al món que és tremendament intolerant, perquè el cas d’Uganda que directament volen condemnar a mort l’homosexualitat és un crim que atempta contra la dignitat humana. Que n’ha de dir el govern de amb qui es gita cadascú!, mentre aquestes relacions, evidentment, siguen consentides. A més, es podria arribar a entendre que cadascú té les seues creences i que no tot el món pot veure bé les relacions homosexuals, però en aquest món divers hem de ser tolerants i respectuosos amb la diferència. Però si aquestes religions són capaces de matar algú per ser diferent, no poden considerar-se unes creences justes i encara menys tolerants i respectuoses, de fet són pur feixisme. Com poden matar algú per una raó com aquesta?

Esperem que vagen repetint-se notícies com la d’Uruguay al llarg del món i que, poc a poc, amb el treball d’activistes valents i valentes com els d’Uganda, s’aconseguisquen tots els objectius que es proposen. 

“Desert flower” una pel•lícula necessària

Un dia de casualitat em vaig trobar amb una pel·lícula en La2, Desert Flower, que per la sinopsis em va semblar d’allò més interessant, però el que encara no sabia que en aquell text es varen quedar curts, perquè aquest film és més que interessant, és necessari!

És tracta de l’adaptació de la novel·la autobiogràfica de la model somali Waris Dirie. En ella veiem el seu viatge des de la vida nòmada per Somàlia fins a les passarel·les més prestigioses, però val a dir que el camí no fou gens fàcil, tot i que molts comparen aquesta història en un conte de fades.

En la pel·lícula veiem com una nena per evitar ser casada amb un home major, fuig caminant fins a Mogadishu on uns familiars l’ajuden i l’envien en un vol a Londres a treballar com a serventa en l’ambaixada somali, on ni tant sols es dignen a ensenyar-li l’anglès. Quan esclata la guerra civil a Somàlia, Waris fuig de l’ambaixada i es queda als carrers de Londres per intentar buscar-se la vida. Veiem com és ignorada i maltractada, com la majoria dels immigrants, fins que una jove anglesa l’ajuda, i poc a poc aquesta resulta ser la seua amiga, o com diuen a la pel·lícula, germana.  Gràcies a aquesta amiga aconsegueix una feina a un restaurant de menjar ràpid i és allí on és descoberta per un fotògraf de prestigi que li ofereix fotografiar-la.

A partir d’aquest moment arriben els moments més dolços i alhora els més amargs de la pel·lícula. Quan comença a intentar guanyar-se la vida com a model, és quan descobreix que ella és una dona mutilada genitalment, i que la resta de dones occidentals no ho estan. Per a ella aquesta era una pràctica habitual a Somàlia, de fet eren considerades impures, les dones que no ho feien i per tant marginades, però a Londres amb la seua “germana” descobreix que no ha de ser així. És en aquell moment que comença a pensar que ella ha estat mutilada i que el que ella va sofrir no té cap sentit.

Per això arriba un moment en que Waris mitjançant una entrevista i un posterior parlament a l’ONU denuncia públicament la mutilació genital femenina, explicant la seua pròpia experiència i la de la seua família.

La pel·lícula acaba en aquest moment, però si després com a persones àvides de saber busquem a internet informació de Waris Dirie podrem veure com va acabar abandonant la seua carrera com a model, per a dedicar-se plenament a la seua tasca divulgativa contra la mutilació genital femenina, fins i tot Kofi Annan la va anomenar ambaixadora especial de l’ONU, per poder així recolzar la seua tasca.

Gràcies a aquest metratge descobrim la figura d’una dona forta que lluita pel que creu que és una injustícia “La mutilació genital femenina no és un aspecte cultural, tradicional o religiós. És un crim que demana justícia”, aquesta és la frase que podem trobar a la pagina web de la seua fundació Desert Flower Fundation.

Així que vos recomane enfervoridament aquesta pel·lícula basada en la novel·la autobiogràfica escrita per la pròpia Waris Dirie i també a investigar si voleu en l’assumpte, podeu trobar a internet entrevistes i altres textos que poden resultar interessants; fins i tot la pròpia novel·la. 

P.D. als que vos interessa aprendre anglès, vos recomane que la mireu en la versió original amb subtítols, així apreciareu l'accent diferent i com Waris aprèn anglès. 

Confessions d’una sèrie-addicta (I)

Sí, aquest escrit és per a confessar un dels vicis que tinc d’un temps a esta part, sóc una sèrie-addicta!  Uf! Ara ja ho he dit... quin descans! En realitat no sols m’agraden algunes sèries de televisió, sinó moltes pel·lícules que proposen alguna cosa diferent i també novel·les, per tant he arribat a la conclusió que m’encanten les ficcions, històries que potser amb part de realitat et fan emocionar-te, riure, patir, pensar, plorar...

Però val a dir, que les sèries són més fàcils de consumir que les pel·lícules o llibres, perquè sols reclamen uns 20 o 40 minuts, si parlem de sèries americanes clar, en el cas de les espanyoles solen ser més llargues. Per tant podríem dir que les sèries són com un snack, com per a picar, i per tant sembla que no destorben tant dels quefers diaris. I a més, tenen un gran avantatge, si eres seguidor de sèries angloparlants i les veus en versió original, s’aprèn molt!

En la meua llista actual de seguiment de sèries (la majoria americanes o alguna britànica) es troben Castle, How I met Your Mother, New Girl, The BigBang Theory i Happy Endings. Tot i que vull destacar dues britàniques que estan pendents d’una nova temporada, Sherlock i Misfits. I també algunes que mai entendré, perquè es van deixar d’emetre amb tant sols una temporada Firefly i Freaks and Geeks. 

Com podreu haver imaginat aquest serà un escrit que aniré serialitzant (mai millor dit), perquè si us parle de totes les sèries alhora potser ens estiguem ací fins a final d’any...

Començarem per The Big Bang Theory, bàsicament perquè és última que he vist, perquè el seu últim capítol es va estrenar ahir als Estats Units. És tracta d’una sitcom o comèdia de situació, d’estes que duren 20 minuts i majoritàriament es graven en públic al plató, aquesta així es grava, com podeu veure al vídeo que hi ha baix.

Big Bang (tal i com l’anomenen en la Neox) té com a temàtica dominant la ciència, però no s’ha de ser molt cabet per a poder entendre les explicacions que es fan a la sèrie, de fet se’n fan moltes, algunes històriques o de dades curioses. Aquestes explicacions majoritàriament corren de la mà de Sheldon que és un poc el protagonista, tot i que la sèrie és prou coral.

Aquest és un personatge molt maniàtic, que fins i tot podríem dir que té símptomes d’asperger, ja que no li agrada molt el contacte físic, relacions socials i fins i tot li costen entendre els dobles sentits, ironies...  Amb Sheldon viu Leonard, però més també podem veure a la sèrie els amics i companys de feina Rajesh i Howard. Tots ells treballen a la universitat com a investigadors en diferents camps com la Física o l’Astronomia.

La sèrie comença quan una veïna nova es posa viure al mateix replà que Sheldon i Leonard. Immediatament aquest últim sent un impuls d’intentar aconseguir alguna cosa amb la nova veïna, la típica xica que va Los Angeles a provar sort com actriu, però acaba treballant com a cambrera.

Considere que el més interessant d’aquesta sèrie és que es tracta del que passa després de les típiques sèries de institut americà on hi ha els guapos i guapes, esportistes i animadores, i els rarets i raretes. En The Big Bang Theory els marginats són els protagonistes i els que tot i el seu passat de “maltractament” per part dels populars, han aconseguit destacar a l’àmbit laboral i qui sap, potser també en l’amorós... sols haureu de veure la sèrie per comprovar-ho.

Per últim voldria comentar que un dels principals motius per veure la sèrie és el fet de l’aprenentatge, perquè d’una manera divertida coneixem dades científiques com per exemple la paradoxa del gat de Schrödinger. Ah! I també vos recomane The Big Bang Theory, perquè vos riureu molt! 

No és defensable

Recorde que quan estudiava a la universitat, allà pel 2004, a l’ assignatura de Relacions Públiques, la nostra professora ens proposava que havíem d’argumentar de manera positiva el fet que el Partit Popular no volguera fer un debat televisat. Només començar ens vam quedar molt parats, la majoria dels companys i companyes no li vèiem cap punt positiu, més bé semblava un signe de debilitat, el fet de no voler debatre amb el teu oponent. Finalment vaig trobar un argument que fou que tenien tant clar el seu programa i la consistència del mateix, que no calia debatre’l, era perfecte i n’estaven segurs al cent per cent. La veritat aquesta idea no era de les millors, perquè també demostra  una gran supèrbia, però era el millor que va passar pel meu cap aquell dia.

La professora ens deia que havíem d’acostumar-nos a defensar punts de vista amb els que potser no estàvem d’acord al cent per cent, ja que seria molt probable que haguérem de treballar a mitjans de comunicació, empreses o qui sap si per a un partit polític i havíem de saber treure’ns les castanyes del foc.  

De fet, si recordeu un poc, aquell any les eleccions es van veure afectades per l’11M, que va acabar amb un munt de grans mentides per part del Partit Popular, en un intent desesperat de no perdre aquelles eleccions, però que no va servir de res.

Però, ara pensareu tots aquesta reflexió a que ve? Doncs molt senzill, ja hem vist dues vegades comparèixer a Rajoy a través d’una pantalla a la sala de premsa per tal de no acceptar cap pregunta per part dels periodistes. A veure, qui té nassos de defensar aquesta decisió o donar-li una argumentació favorable, perquè com en aquell any 2004, no veig res de positiu, sinó una gran por a les preguntes que faran, per tant el senyor Rajoy s’amaga al seu despatx o on siga i grava un vídeo, sincerament em pareix vergonyós i un gran signe de por i debilitat, són tant poregosos que no s’atreveixen respondre a les preguntes dels periodistes. El gran problema és que aquest home, el nostre president, ha de rendir comptes davant de tots nosaltres i no amagar-se i contar sols el que a ell li interessa i la resta s’ho calla.

No és justificable, és vergonyós! Però ací a València, ja en sabem d’això de no contestar als periodistes, Camps n’era tot un expert, però com que tenia molt de morro almenys es dignava a presentar-se a la roda de premsa.

Ja posats com deia Ángel Martín al seu bloc, més val que penge el vídeo en Youtube, així els periodistes s’estalviaran un viatge i potser encara es trauen uns euros amb la publicitat!