Confessions d’una sèrie-addicta (I)

Sí, aquest escrit és per a confessar un dels vicis que tinc d’un temps a esta part, sóc una sèrie-addicta!  Uf! Ara ja ho he dit... quin descans! En realitat no sols m’agraden algunes sèries de televisió, sinó moltes pel·lícules que proposen alguna cosa diferent i també novel·les, per tant he arribat a la conclusió que m’encanten les ficcions, històries que potser amb part de realitat et fan emocionar-te, riure, patir, pensar, plorar...

Però val a dir, que les sèries són més fàcils de consumir que les pel·lícules o llibres, perquè sols reclamen uns 20 o 40 minuts, si parlem de sèries americanes clar, en el cas de les espanyoles solen ser més llargues. Per tant podríem dir que les sèries són com un snack, com per a picar, i per tant sembla que no destorben tant dels quefers diaris. I a més, tenen un gran avantatge, si eres seguidor de sèries angloparlants i les veus en versió original, s’aprèn molt!

En la meua llista actual de seguiment de sèries (la majoria americanes o alguna britànica) es troben Castle, How I met Your Mother, New Girl, The BigBang Theory i Happy Endings. Tot i que vull destacar dues britàniques que estan pendents d’una nova temporada, Sherlock i Misfits. I també algunes que mai entendré, perquè es van deixar d’emetre amb tant sols una temporada Firefly i Freaks and Geeks. 

Com podreu haver imaginat aquest serà un escrit que aniré serialitzant (mai millor dit), perquè si us parle de totes les sèries alhora potser ens estiguem ací fins a final d’any...

Començarem per The Big Bang Theory, bàsicament perquè és última que he vist, perquè el seu últim capítol es va estrenar ahir als Estats Units. És tracta d’una sitcom o comèdia de situació, d’estes que duren 20 minuts i majoritàriament es graven en públic al plató, aquesta així es grava, com podeu veure al vídeo que hi ha baix.

Big Bang (tal i com l’anomenen en la Neox) té com a temàtica dominant la ciència, però no s’ha de ser molt cabet per a poder entendre les explicacions que es fan a la sèrie, de fet se’n fan moltes, algunes històriques o de dades curioses. Aquestes explicacions majoritàriament corren de la mà de Sheldon que és un poc el protagonista, tot i que la sèrie és prou coral.

Aquest és un personatge molt maniàtic, que fins i tot podríem dir que té símptomes d’asperger, ja que no li agrada molt el contacte físic, relacions socials i fins i tot li costen entendre els dobles sentits, ironies...  Amb Sheldon viu Leonard, però més també podem veure a la sèrie els amics i companys de feina Rajesh i Howard. Tots ells treballen a la universitat com a investigadors en diferents camps com la Física o l’Astronomia.

La sèrie comença quan una veïna nova es posa viure al mateix replà que Sheldon i Leonard. Immediatament aquest últim sent un impuls d’intentar aconseguir alguna cosa amb la nova veïna, la típica xica que va Los Angeles a provar sort com actriu, però acaba treballant com a cambrera.

Considere que el més interessant d’aquesta sèrie és que es tracta del que passa després de les típiques sèries de institut americà on hi ha els guapos i guapes, esportistes i animadores, i els rarets i raretes. En The Big Bang Theory els marginats són els protagonistes i els que tot i el seu passat de “maltractament” per part dels populars, han aconseguit destacar a l’àmbit laboral i qui sap, potser també en l’amorós... sols haureu de veure la sèrie per comprovar-ho.

Per últim voldria comentar que un dels principals motius per veure la sèrie és el fet de l’aprenentatge, perquè d’una manera divertida coneixem dades científiques com per exemple la paradoxa del gat de Schrödinger. Ah! I també vos recomane The Big Bang Theory, perquè vos riureu molt!