M'encanten els misteris!

Adore els relats de misteri, be siguen en format audiovisual o escrit. És una cosa superior a mi, m'encanten les històries on s'ha d'esbrinar un cas, trobar la solució, resoldre'l...

És per això que entre les coses que llig i mire estan la trilogia de Millenium, i les seues pel·lícules, o l'última novel·la que vaig llegir d'aquest gènere "L'hipnotitzador" de Lars Kepler, un pseudònim per a una parella d'escriptors que amb aquest llibre comencen la seua anadura en comú. Totes dues novel·les de misteri, novel·la negra, detectivesca... com li vulguem dir, però els elements comuns són entre d'altres que hi ha un o diversos assassinats, hi ha la policia o altre tipus de persones esbrinant la solució i de millor o pitjor manera al final tot acaba resolt.

Això sí, no tot és misteri i tensió, també hi ha històries d'amor i moments còmics, perquè si haguérem d'aguantar tanta pressió a l'hora de resoldre cada cas, potser no ens resultarien tant agradables les històries de misteri.

Al món audiovisual també s'empra molt aquest tipus de relat i amb molt d'èxit, sinó mireu les graelles on hi ha un fum de sèries de policies CSI, El comisario, Colombo... o qualsevol altra de metges Urgencias, Hospital Central, Anatomia de Grey... on també d'una manera diferent també estan resolent casos mèdics, però casos al cap i a la fi.

Una de les sèries d'aquest gènere que més m'agrada és per exemple Castle, una sèrie policíaca on curiosament s'uneix l'ambient policial amb el de la literatura, ja que es tracta de Rick Castle,un escriptor de novel·la negra que és dedica a ajudar a una detectiu, Kate Becket, en els seus casos al Departament de Policia de Nova York (NYPD).

També m'encanta House M.D., una sèrie que té un munt de paral·lelismes amb Sherlock Holmes, i curiosament interpretat per Hugh Laurie, britànic també. En aquesta veterana sèrie la base de la sèrie és resoldre casos estranys que arriben al Princeton Plainsboro, una manera més de resoldre misteris.

Però la sèrie que m'ha atret descaradament l'atenció últimament ha sigut Sherlock, de la BBC. Ha sigut una espècie de mini sèrie, ja que en estiu es van emetre tres capítols d'una hora i mitja, basada en els treballs de Arthur Conan Doyle. M'han encantat! És una revisió dels personatges, que tot i mantindre un fum dels elements que la novel·la original té, també modernitzen alguns aspectes que fan que Holmes i Watson puguen viure en el Londres actual. Us recomane aquesta sèrie!

Una de les raons per les que crec que m'encanten aquest tipus d'històries és pel senzill fet que mai em trobaria en una situació similar, ni ganes... menuda por! Ara és molt agradable i reconfortant poder viure en primera persona estes aventures tranquil·lament des del sofà de casa amb la seguretat que això comporta. Visca el misteri!

Per cert, quin tipus de relats us interessen més?

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Època d'exàmens

Estem en gener, un mes probablement bastant fatídic, almenys al món estudiantil de la universitat. Encara recorde com si fos ahir, els mesos de gener i els de juny estudiant, bé i també inventant-me excuses per parar i berenar o qualsevol altra excusa més barata. Però també crec que molts recordareu o potser encara ho esteu vivint ara mateix, que el millor era quan acabaves tots els exàmens, era un alliberament grandíssim, perquè tot el mes que havies estat més o menys clausurada a casa estudiant, de sobte es convertia en una gran celebració, per fi eres lliure per poder fer el que volgueres!

 

Perquè eixa és una altra de les grandeses de l'època d'estudi, com en realitat no tens ganes d'estar de cara a un llibre comences a pensar i et venen al cap mil coses que hauries d'haver fet i encara ho has fet! Però saps que en acabar tampoc les faràs.

La teoria durant els anys d'estudi era que havies d'estudiar cada dia, poc a poc, com les formiguetes que cada dia fan una mica i al final del mes ja està tot apunt i preparat per a qualsevol tipus de prova, test... Però la pràctica no sempre era eixa, perquè el divendres te'n tornaves al poble, el dijous tocava festa amb els companys de classe, el dimecres festa Erasmus, el dimarts tocava Cine Pot i sols quedava dilluns i potser estaves massa cansat per a fer res i vegetaves davant del televisor fins adormir-te. Aleshores passava el de sempre, que un mes abans t'agafes tot per davant i vinga a estudiar i a fer tot el que no he fet en tres mesos! Uff només de pensar-ho...quin descans!

Ara podríem dir que he passat a millor vida, ja no m'he d'examinar tant a sovint, un gran descans, la veritat. Ara sols m'examinen a l'Escola Oficial d'Idiomes i per exemple quan haig de fer una entrevista laboral. Dues proves que per no ser universitàries, no s'han de menystenir, i encara menys la segona, perquè aquesta representa, com si diguérem, la prova final, és la que et dona pas al món laboral on se suposa que no fas exàmens, ara bé, sembla que estàs a prova cada dia!

La vida no deixa d'examinar-te diàriament, has de prendre decisions i aquestes deurien ser encertades, per anar bé. També has de respondre a preguntes i saber com actuar en segons quines ocasions sense clavar la pota. En general, la vida et posa a prova, pràcticament cada dia, la responsabilitat de cada prova varia, però sempre procurem passar-les amb èxit.

Bé, per acabar només desitjar a tot aquell o aquella que s'haja d'examinar en breu o ja ho haja fet, molta sort, ah! i estudieu, que no està de més!

Per cert com us van els exàmens de moment?

publicat a ARAMULTIMÈDIA

Me'n vaig de rebaixes

Aquesta serà una de les frases més repetides últimament, “me’n vaig a les rebaixes” o potser alguna de les seues variants. La qüestió és comprar i així saciar el nostre esperit consumista, inculcat en gran part per aquesta societat capitalista que és basa en el consum, és a dir, comprar, llençar i tornar a comprar... una actitud que naix com a conseqüència de l’obsolescència programada, un gran concepte.

Potser molta gent es pregunte que és això de l’obsolescència programada, un nom estrany per a una cosa del tot quotidiana, perquè segurament molta gent haurà pensat o fins i tot verbalitzat allò de “es que sembla que fan els mòbils per a que duren sols fins el termini de garantia” com si la capacitat de quedar-se obsolet o deixar de funcionar d’un producte estiguera prevista des del seu disseny. Doncs en molts casos és així, des de la seua mateixa creació hi ha productes que estan preparats, perquè duren un temps concret o tinguen una vida útil predeterminada, com és el cas d’algunes impressores que porten un xip que compta les impressions i una vegada arriben a un número concret deixen de funcionar. 

Aquest exemple el vaig descobrir en un gran documental que vaig poder veure el passat diumenge a La 2 “Comprar, llençar, comprar” de Cosima Dannoritzer. Anteriorment aquest documental també va ser emès al programa Sense Ficció de TV3.

Comprar, tirar, comprar

En el documental es parla d’aquesta obsolescència programada i també d’altres temes que estan relacionats com els residus que provoquen tot aquest consum exacerbat. Un dels entrevistats a l’audiovisual explica com a Ghana s’hi aboquen tones i tones de material informàtic en abocadors incontrolats amb l’excusa que són productes de segona mà, però realment no ho són. 

El més interessant és quan al documental es parla de la història, per dir-ho així, del naixement de l’obsolescència programada. Allà pel 1920 un grup d’empresaris va descobrir que conforme duraven més els seus productes,menys diners guanyaven ells. De fet, es posen dos exemples, una bombeta que es va inventar a la República Democràtica Alemanya que durava molt més que les actuals (i que ara es troba a un museu) i unes calces que també tenien una major duració que les d’ara. En este últim cas al documental es veu com la filla d’un dels enginyers de la fàbrica de calces, explicava com  al seu pare li van encomanar fer unes calces de pitjor qualitat per a poder així, vendre’n més. 

La veritat, ara, amb tant d’aparell informàtic aquesta obsolescència programada està més al dia que mai, perquè fins i tot al documental veiem com als enginyers industrials se’ls ensenya a crear productes per a que duren un temps determinat. 

Però el que hem de reflexionar és algunes de les conclusions que apareixen al documental,  primera, que vivim en un món amb recursos finits i este sistema capitalista sols ens du al consumisme desaforat i segona, que tot aquest comprar, llençar i tornar a comprar genera un munt de residus que no són biodegradables i no sabem ja, on clavar.  Així que si teniu suficient roba, no cal que aneu de rebaixes, sempre podem ser una mica més conseqüents en el nostre entorn i no  consumir tant.

publicar a ARAMULTIMÈDIA