Aquesta serà una de les frases més repetides últimament, “me’n vaig a les rebaixes” o potser alguna de les seues variants. La qüestió és comprar i així saciar el nostre esperit consumista, inculcat en gran part per aquesta societat capitalista que és basa en el consum, és a dir, comprar, llençar i tornar a comprar... una actitud que naix com a conseqüència de l’obsolescència programada, un gran concepte.
Potser molta gent es pregunte que és això de l’obsolescència programada, un nom estrany per a una cosa del tot quotidiana, perquè segurament molta gent haurà pensat o fins i tot verbalitzat allò de “es que sembla que fan els mòbils per a que duren sols fins el termini de garantia” com si la capacitat de quedar-se obsolet o deixar de funcionar d’un producte estiguera prevista des del seu disseny. Doncs en molts casos és així, des de la seua mateixa creació hi ha productes que estan preparats, perquè duren un temps concret o tinguen una vida útil predeterminada, com és el cas d’algunes impressores que porten un xip que compta les impressions i una vegada arriben a un número concret deixen de funcionar.
Aquest exemple el vaig descobrir en un gran documental que vaig poder veure el passat diumenge a La 2 “Comprar, llençar, comprar” de Cosima Dannoritzer. Anteriorment aquest documental també va ser emès al programa Sense Ficció de TV3.
En el documental es parla d’aquesta obsolescència programada i també d’altres temes que estan relacionats com els residus que provoquen tot aquest consum exacerbat. Un dels entrevistats a l’audiovisual explica com a Ghana s’hi aboquen tones i tones de material informàtic en abocadors incontrolats amb l’excusa que són productes de segona mà, però realment no ho són.
El més interessant és quan al documental es parla de la història, per dir-ho així, del naixement de l’obsolescència programada. Allà pel 1920 un grup d’empresaris va descobrir que conforme duraven més els seus productes,menys diners guanyaven ells. De fet, es posen dos exemples, una bombeta que es va inventar a la República Democràtica Alemanya que durava molt més que les actuals (i que ara es troba a un museu) i unes calces que també tenien una major duració que les d’ara. En este últim cas al documental es veu com la filla d’un dels enginyers de la fàbrica de calces, explicava com al seu pare li van encomanar fer unes calces de pitjor qualitat per a poder així, vendre’n més.
La veritat, ara, amb tant d’aparell informàtic aquesta obsolescència programada està més al dia que mai, perquè fins i tot al documental veiem com als enginyers industrials se’ls ensenya a crear productes per a que duren un temps determinat.
Però el que hem de reflexionar és algunes de les conclusions que apareixen al documental, primera, que vivim en un món amb recursos finits i este sistema capitalista sols ens du al consumisme desaforat i segona, que tot aquest comprar, llençar i tornar a comprar genera un munt de residus que no són biodegradables i no sabem ja, on clavar. Així que si teniu suficient roba, no cal que aneu de rebaixes, sempre podem ser una mica més conseqüents en el nostre entorn i no consumir tant.
publicar a ARAMULTIMÈDIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada