Ignasi va rebre un dia una carta a sa casa. Ell no estava acostumat a rebre'n, de no ser les del banc, els rebuts de la llum, aigua, internet.... Però aquesta anava amb el seu nom i adreça escrits a mà.
Per la grandària del sobre feia presagiar que allò que sostenia entre les mans era un targetó de boda i certament així fou. Un cosí prim es casava en dos mesos. Ignasi va reflexionar, tot gratant-se els cabells, semblava que així trobaria abans la resposta que estava buscant, i finalment va arribar a la conclusió que feia com a mínim dos anys que no sabia res d'ell i ara el convidava a ell i a una possible parella a la seua boda. Clar feia tant de temps que no es veien que fins i tot el cosí d'Ignasi no sabia en quina situació es trobava aquest.
Ignasi sempre havia pensat que les bodes si eren d'algú que apreciaves eren la major expressió d'amor que hi havia, però sinó resultaven un compromís, en aquest cas un compromís familiar, la família és per a sempre! Així i tot les bodes familiars tenen un avantatge, encara que no t'avingues amb molts dels assistents, no pots dir que no els coneixes, són família, potser no vius el dia a dia amb ells, però saps poc més o menys de quin peu coixegen. Potser això era el perquè de les poques ganes d'Ignasi d'anar-hi.
Ja portava tota una setmana donant-li voltes a l'assumpte de la boda, no li feia especial il·lusió, però tampoc volia fer-li eixe lleig al seu cosí, amb ell es portava bé, a pesar de la falta de contacte, però el seu oncle... aquest sí que li resultava del tot insofrible i seria inevitable haver de creuar ni que foren unes paraules amb ell. Després de discutir-se mentalment amb si mateix, va decidir cridar a la Marta, la seua nòvia de tota la vida, però que coses dels destins laborals, entre setmana els separaven 200km. Ell li va exposar la disjuntiva, i ella no li va saber aconsellar gaire, perquè el seu cas era tot el contrari, amb la família d'ella es podia fer de tot, fins i tot molts cap de setmana anaven a dinar tots junts. Finalment ella li va dir - La família és la família, crec que tots dos junts podrem fer que la celebració no se't faça del tot pesada-.
Al dia següent Ignasi va tirar mà de la guia telefònica per tal de buscar el telèfon del seu cosí, de seguida el va trobar, segons després el telèfon va començar a sonar, el seu cosí li estava cridant!
-Hola, Ignasi! Com va?
-Hola, Ricard! Estava a punt de telefonar-te
-Si? És que he pensat que, potser tindries dubtes, ja sé que amb mon pare no et dus molt bé, però volia dir-te que em faria molta il·lusió que vingueres.
-Si? Doncs si jo et cridava per dir-te que sí que vaig! I si damunt em dius això, allí em tindràs! Bueno... a mi i a la meua xicona.
-Vaja! El "nasi" al final amb nòvia formal!
-Els temps passen i tot arriba, tard o d'hora, mira tu, que et cases i tot!
-Certament! I ben content que estic. Volia comentar-te que si vols també estàs convidat a l'acomiadament de solter, que en realitat serà un sopar d'amics i alguns cosins.
-Encantat, hi aniré.
Finalment Ignasi i la seua nòvia van assistir a la boda i a pesar de les impertinències del seu oncle va ser una magnífica celebració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada