Hi havia una vegada un fuster que treballava una vila menuda. Ell hi treballava la fusta amb molta estima, com si fos la cosa més tendra i suau del món, perquè així li va ensenyar el seu pare Joan Josep. Si aquest material es maltractava l'artesania final es ressentiria, ja que com son pare li va explicar la fusta una vegada tallada de l'arbre encara mantenia part de la seua vida.
Quan algú anava a encomanar-li a Josep un moble o qualsevol altra artesania amb fusta, sempre entraven cridant "Juseeep" i ell de seguida eixia amb un somriure d'orella a orella i saludava amb un "Bon dia", dit amb ganes, perquè era feliç de treballar en el que més li agradava en esta vida.
Josep havia tingut dues filles, totes dues havien estudiat i treballaven al cap i casal i sols les veia una vegada al mes. Un bon dia va sentir-se cansat i va apreciar que s'estava fent major i començava a albirar que el seu negoci tant artesanal i preciós tancaria amb ell, perquè les seues filles no anaven a fer-se'n càrrec.
Un bon dia, per març, va decidir que hauria de començar a desfer-se dels excedents de fusta que tenia al taller i també d'algun encàrrec que mai es va recollir i que no li agradava gens. Però no sabia que fer-ne amb ells i va pensar que potser seria aquesta una bona excusa per a ajuntar-se amb els amics i coneguts del poble. Farien una foguera i després amb les cendres podrien fer una bona torrada de xulles. Resulta que va comboiar a tot el poble, van participar tots, el pirotècnic que va encendre la foguera i fins i tot la banda del poble que va amenitzar amb uns pasdobles l'esdeveniment; fins i tot van vindre les filles de la capital per tal de passar el dia amb son pare. Aquell dia va resultar ser molt importat per a tots, tant que quan al final del dia anaven tots cap a casa van pensar que això s'hauria de repetir.
En arribar a casa la filla major li va dir que s'havia fet un nòvio i que el pròxim cap de setmana si els venia bé volia portar-lo al poble per tal que el conegueren. Josep es va alegrar molt per la seua filla i així van quedar per al pròxim cap de setmana.
Quan va arribar el dissabte Josep tenia certa curiositat per conèixer al seu gendre, no podia amagar-ho. La filla major va arribar a casa i li'l va presentar al seus pares, "Mireu, este és Joan" i de seguida Josep i la seua dona van somriure i el van abraçar. Durant tot el dinar van anar parlant i coneixent al nòvio de la seua filla. Resulta que Joan havia estudiat belles arts i actualment estava aturat, coses de la vida. Josep, com no, li va explicar quina era la seua passió, l'artesania de la fusta. Joan de seguida s'hi va interessar, al cap i a la fi aquesta també era una manera d'expressar-se de manera artística.
En un mes Josep va rebre una trucada, era Joan. I aquest li va dir "Josep, no cal que tanques la teua fusteria!, jo me'n faré càrrec, si tu vol, es clar". Josep va començar a plorar d'alegria, mai hauria imaginat que aquest xicot ben plantat prendria una decisió com aquesta. I així va ser, Joan es va quedar amb la fusteria.
Al març de l'any següent Josep estava ja gaudint de la seua recent adquirida jubilació i l'alcaldessa de la població va anar a visitar-lo per demanar-li si tenia algun excedent de fusta per fer com van fer l'any anterior i així fer una festa al poble. I així va ser cada març de la seua vida.
publicat a ARAMULTIMÈDIA
P.D. Per cert volia fer-vos sabedors que ja fa un any que estic escrivint a ARAMULTIMÈDIA regularment, així que qui vulga celebrar l'aniversari llegint o rellegint el primer article ací us deixe l'enllaç. Aquest primer article fou tota una declaració d'intencions: http://www.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada