La casualitat o la causalitat de la càmera estenopeica.

Ahir preparant-me un curs que he de donar en breu vaig descobrir un concepte que no havia sentit mai pel seu nom, tot i que si que sabia de la seua existència, concretament fou la càmera estenopeica. Recorde que de menuts al col·legi amb una capsa de sabates vàrem fer una càmera d’aquestes, és a dir, una càmera sense cap tipus de lent, amb un xicotet orifici actuant d’obturador i un paper fotosensible. D’aquesta manera aconseguíem una fotografia sense haver de revelar i semblava màgic.

Doncs ahir li vaig posar nom a aquest tipus de càmera, mentre em preparava aquest curs, però el millor fou que per la nit llegint El Pais Semanal, que solc llegir durant la setmana em vaig trobar en l’article “El tiempo cabe en una lata” escrit per Borja Hermoso. Precisament aquest reportatge parla d’un projecte que s’està duent a terme arreu del món mitjançant càmeres estenopeiques realitzades en llandes de refresc http://www.timeinacan.org/. Es tracta de posar un paper fotosensible dins la llanda de refresc, fer un orifici de 0,22 mil·límetres de diàmetre, posar una mica de silicona per enganxar la càmera als llocs més curiosos i de deixar un bon temps la càmera fent el seu paper, és a dir, mitjançant l’ennegriment del paper fotosensible, plasmarà el que capta per aquest xicotet orifici.

Aleshores m’assaltà aquest pensament de...”quina casualitat” justament ara que li pose nom a la càmera i el mateix dia llig un article en que uns solarígrafs volen captar des de llocs insospitats la llum, els edificis i a la manera tradicional, com una mena d’homenatge als inventors de la fotografia. Però jo no crec en la casualitat, sinó més bé en la causalitat, és a dir, tot té una causa, un perquè; ja que les coses no passen perquè sí, sinó perquè tu així ho has atret (si seguim la llei de l’atracció) o bé perquè deu haver alguna força superior o destí que ho decideix tot, encara que a mi m’agrada més pensar en la primera opció, que som nosaltres qui ens busquem el nostre propi destí.

Seria molt avorrit pensar que ja està tot escrit (encara que no ho sapiguem), pensar que no podem fer res per canviar el nostre futur no té molta gràcia. Crec que és més interessant i alhora motivador el fet que nosaltres mitjançant les nostres accions, pensaments i decisions som els que canviem i alterem aquest camí que és la nostra vida.

Que en penseu vosaltres?